El Papa dels gestos i dels textos

És massa d’hora per fer un balanç del pontificat del papa Francesc. Des que va arribar a la seu de Pere (el 13 de març de 2013), el món s’ha transformat vertiginosament. Des d’aleshores, vivim en un escenari global més incert, complex, interdependent i més polaritzat políticament. Un balanç global transcendiria els límits d’un article periodístic, però volem indicar algunes claus interpretatives d’aquest pontificat, des de l’agraïment i l’estima al magisteri del papa Francesc.

Des del punt de vista magisterial, cal destacar les seves grans aportacions a la Doctrina social de l’església. El papa Francesc ha publicat quatre cartes encícliques, Lumen fidei, Laudato Si,  Fratelli Tutti i Dilexit nos. La primera, feta a partir d’un text original de Benet XVI, dedicada a la fe, la segona centrada en l’ecologia, la tercera en la fraternitat i en la darrera reivindica el cor com a centre espiritual de la persona. La que ha tingut més ressò mediàtic i ressonància social és Laudato Si. En ella el papa Francesc planteja la necessitat d’una conversió ecològica, d’una transformació dels nostres hàbits de viure, de produir i de consumir a fi i efecte de respectar la creació o casa comuna i poder-la llegar a les generacions futures. L’accent social i ecoètic del seu magisteri ha estat subratllat per molts teòlegs.

També en el terreny magisterial, el papa Francesc ha publicat set exhortacions apostòliques. Les més rellevants, al nostre entendre, són: Evangelii Gaudium, Amoris Laetitia, Gaudate et Exultate, Christus Vivit. En la primera ens anima a sortir fora, a comunicar l’Evangeli en àmbits difícils i, fins i tot, hostils, a tenir l’audàcia de no quedar tancats en el reclòs dels creients i anunciar la Bona Nova al món.
A ningú no se li escapa que el pontificat de Francesc ha aixecat passions en un sentit i altre entre els mateixos catòlics. És manifest que hi ha un sector del poble de Déu que no comparteix el seu esperit reformista. En canvi, ha despertat la simpatia de molts agnòstics i humanistes laics que sintonitzen amb algunes tesis del seu magisteri. Per al nucli més progressista de l’Església, però, el papa Francesc no ha assolit les reformes eclesials que s’esperaven. Probablement perquè s’ha trobat amb unes resistències més fermes del que es comptava. Hi ha el perill que aquest sector se senti decebut i perdi l’esperança en què aquesta reforma tingui lloc en el futur.
Els sectors més tradicionalistes, en canvi, consideren que les reformes i plantejaments del papa Francesc han anat massa lluny i han generat confusió i descontentament en molts creients, en la mesura en què obren territoris al discerniment personal des de la consciència i exploren camps que poden resultar contradictoris en la pràctica pastoral. Esperen de les paraules del papa una doctrina clara i pètria, sense fissures hermenèutiques.

És propi d’un pontífex edificar ponts, construir comunitat, unir sensibilitats, en definitiva, crear comunió eclesial. El perill d’un cisma ha estat latent pels sectors més conservadors i la por que tingués lloc pot haver moderat certes reformes que estaven en la visió inicial d’aquest pontificat. En definitiva, el resultat final és que pot haver desil·lusionat uns i altres.

Ningú no posa en qüestió, però, una de les seves grans virtuts: el papa Francesc ha estat un gran comunicador, capaç de tocar el cor de les persones de manera immediata, directa i intuïtiva. El seu llenguatge ha estat senzill i intel·ligible. Això no vol dir que no hagi estat profund. 

Ha estat un pastor global, amb un llenguatge propi que ha enriquit el patrimoni de la doctrina social de l’Església. En el seu magisteri ha integrat expressions com casa comuna, conversió ecològica, cultura de l’encontre, globalització de la indiferència, perifèries de l’existència, perifèries del món i sortida de si, que han tingut ressò dins i fora de l’Església. Cal valorar l’accent social del seu magisteri, la seva predilecció pels grups vulnerables: pels pobres, pels refugiats, pels immigrants, pels indigents i el seu accent ecoètic que inclou tant una ecologia verda com humana.

Enfront del paradigma tecnocràtic, que ja va ser criticat per Benet XVI a Caritas in veritate i de la globalització d’un neoliberalisme sense ànima, Francesc ha reivindicat una economia del do, basada en una distribució universal del béns i en el principi de la misericòrdia. A través de les seves al·locucions ha creat consciència social i això ha molestat els gurus del capitalisme salvatge. També ha incomodat, però, als progressistes laïcistes la seva defensa de la vida humana des de la concepció fins a la mort natural. Ha estat un esperit lliure que ha tractat de ser sal i llum en el món.

Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba