Menu
7 de gener de 2026
El fenomen del despertar espiritual i la cerca de la vocació en la societat contemporània ha trobat un ressò poderós al cinema. En el programa Cruzando Fronteras, el jove director i guionista Josepmaria Anglès s’endinsa en aquest diàleg en presentar els secrets de la seva pel·lícula documental, Solo Javier, obra que narra la commovedora biografia de Javier Sartorius, un prometedor esportista de l’aristocràcia madrilenya que ho va deixar tot per una vida de fe radical i contemplació.
L’entrevista amb Anglès no sols ofereix una mirada íntima a la producció de la cinta, sinó que també il·lumina la vocació personal del director. Anglès descriu el seu camí com a cineasta, des de l’adolescència, impulsat per “la necessitat d’explicar històries”. No obstant això, va trobar un sentit més profund en ingressar en l’àmbit de l’anomenat “cinema catòlic” o de valors, on les produccions tenen la capacitat de “suscitar preguntes” i ajudar al creixement espiritual. Aquesta missió, més que un simple entreteniment, es va convertir en una vocació que li aporta una gran gratificació i confirmació en cada estrena.
El nucli de la pel·lícula és la vida de Javier Sartorius, un personatge que Anglès defineix com un “cercador incansable”. Nascut en una influent família madrilenya, Javier era l’arquetip del “jove ric” amb una vida envejable: talentós jugador de tenis (sobrenomenat l'”Esquerrà d’Or”), guapo i amb accés a les comoditats de l’alta societat. No obstant això, darrere de la lluentor superficial s’amagava una profunda inquietud, exacerbada per la dolorosa separació dels seus pares, una ferida que arrossegaria tota la vida.
La seva cerca de plenitud el va portar a provar diverses filosofies i corrents espirituals, des de la meditació transcendental fins al moviment Hare Krishna. Aquesta etapa, filmada amb autenticitat per Anglès —fins i tot recreant escenes en un temple hinduista—, va ser una baula necessària en el seu camí.
El veritable punt d’inflexió ocorre quan Javier, en l’apogeu de la seva carrera com a professor de pàdel-tenis als Estats Units, guanya un campionat nacional. En un acte de despreniment radical, llança el seu trofeu a les escombraries i, “temeràriament”, marxa cap a les missions del Perú. El contacte amb la misèria humana, especialment amb la pobresa dels infants orfes, va actuar com una radiografia del seu “buit interior”. Com relata el director, en aquest entorn Javier va trobar a Déu, fet que va provocar una conversió dramàtica de la qual ja no va haver-hi marxa enrere.
De retorn a Espanya amb la idea de preparar-se per al sacerdoci amb els Missioners Servidors dels Pobres, Javier es va sentir incomodat pel confort del “primer món”. La cerca d’un ascetisme radical el va portar a plantejar-se viure en una cova a la serra. Va ser el seu amic Jordi qui li va proposar el Santuari de Lord, en el prepirineu català, un lloc que llavors era un edifici en ruïnes, sense electricitat ni aigua calenta, molt més en sintonia amb el seu ideal de pobresa, silenci i penitència. Amb la finalitat de preparar-se per aquesta vida, fins i tot va passar uns dies dormint al carrer a Barcelona, un “purgatori” autoimposat per trencar amb tot allò que era material.
El nom de la pel·lícula, Solo Javier, neix precisament de la seva arribada a Lord. En preguntar-li el seu cognom, l’home simplement va respondre que només volia ser conegut com a Javier, desitjant “desaparèixer del món” per a renéixer espiritualment i centrar-se en l’oració.
La direcció de Josepmaria Anglès va afrontar el desafiament de mostrar una vida de silenci i contemplació de forma visualment atractiva. Ho va aconseguir contrastant el ritme frenètic i sorollós de la seva joventut amb la calma i els plans llargs de Lord, secundant-se en la música adaptativa de Luis Mir i, crucialment, en la lectura de les cartes del mateix Javier. Aquestes veus en off revelen a l’espectador la riquesa de la seva vida interior: la cerca de la vocació, la pau del cor i el lliurament.
La part final de la seva vida, marcada per una colitis ulcerosa, és un testimoniatge de la seva acceptació del dolor com a ofrena, que vivia “amb molta alegria” malgrat l’incòmode i humiliant de la malaltia. Va morir jove d’un infart, però en una pau total. La pel·lícula aconsegueix un final poètic i profundament guaridor amb una revelació inesperada que no deixa indiferent l’espectador.
El documental, que va comptar amb l’actor Tomás Farell per recrear les escenes clau i va rebre el vistiplau de la família i de la comunitat de Lord, es posiciona com una “eina molt bonica” per a transmetre una vida autèntica. El director, per la seva banda, ja prepara un nou projecte documental sobre Antoni Gaudí, buscant també mostrar la faceta espiritual i ascètica del genial arquitecte. Solo Javier és, en essència, un recordatori que la veritable plenitud es troba quan un s’atreveix a seguir la seva cerca interior fins a les últimes conseqüències.
Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7
Programa Cruzando fronteras ‘Solo Javier’ con Josepmaria Anglès
