L’avantguarda de la nostra història religiosa

Encara no m’he refet de la impressió que em va causar veure el volum À la gauche du Christ (A l’esquerra de Crist) en edició de butxaca. Aquestes coses només passen a França, on hi ha un món editorial portentós. A Espanya, en canvi, són ciència-ficció. Li pregunto al ChatGPT per què la història religiosa no rep gaire atenció i diu que el tema sembla massa específic, de nínxol. ¿Com pot ser, si, en termes objectius, l’Església és una qüestió central en un país com el nostre?

I, tanmateix, alguna cosa es mou. Fa anys que molts historiadors de prestigi treballen per fer història religiosa des d’una perspectiva laica, és a dir, amb criteris científics i no eclesiàstics. Ara que es commemora el centenari de la fundació de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), no està de més recordar l’aparició recent de En Cristo Obrero (Sílex, 2024), d’Ángel Luis López Villaverde, un dels millors especialistes en el passat del catolicisme contemporani. Ens trobem davant d’un estudi renovador de l’obrerisme cristià des d’una perspectiva transnacional que es basa en tres eixos: Bèlgica, Portugal i Espanya. La història religiosa, en paraules de l’autor, és aquí “una història cultural i social del factor religiós”.

El jocisme, des del seu bressol belga, va organitzar una fructífera xarxa que va fer possible el contacte de treballadors de diversos països, en un marc que anava més enllà de l’Estat nació. Aquests contactes internacionals van permetre la deslegitimació tant de la dictadura salazarista com del franquisme. Cardijn, el fundador de la JOC, visitava sovint Lisboa i, en els seus viatges de tornada, acostumava a fer parada a Espanya. Així va estendre una forma d’apostolat que, al principi, es plantejava com una reconquesta cristiana d’una societat secularitzada. Més endavant, però, va evolucionar cap a formes de compromís polític força més a l’esquerra. Els catòlics van contribuir així a l’arribada i consolidació de la democràcia als dos estats ibèrics.

Tot seguit tenim la tesi doctoral de María José Esteban Zuriaga, Entre la fàbrica i la sagristia (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2024). Aquest detallat estudi, que aborda el catolicisme de base i la divisió eclesial en un marc diocesà aragonès, presta una atenció especial a la JOC i a la HOAC. Tots dos moviments van fer una gran tasca per crear consciència obrera, encara que, en general, aquest esforç no es va traduir en un nombre més gran de militants. Amb el pas dels anys, el component proletari d’aquestes organitzacions va prendre protagonisme per damunt de la identitat cristiana.

De manera innovadora, Esteban Zuriaga no es limita a la qüestió del compromís social, que ja és prou important. Aborda també altres facetes, com el paper de les dones. L’HOAC, en aquest aspecte, es va mostrar tradicional durant molt de temps. La seva manera d’entendre el protagonisme femení consistia a concebre les treballadores com a responsables de les seves famílies i garants dels valors cristians. Quan militaven tant la dona com el marit sorgien problemes perquè, si tots dos assistien a les reunions… qui cuidava els fills? Tal com assenyala l’autora, “el paternalisme i la desigualtat de gènere van condicionar el funcionament de l’organització”. D’altra banda, Entre la fàbrica i la sagristia també tracta qüestions poc investigades, com les visites dels joaquistes a malalts, tant als hospitals com als domicilis.

En una societat com la nostra, on el problema de l’habitatge és tan urgent, resulta especialment interessant la investigació sobre com els obrers cristians es van organitzar en cooperatives per construir habitatges destinats a la classe treballadora. D’aquesta manera, el proletariat prenia la iniciativa en la resolució d’una qüestió tan greu.

Els moviments apostòlics són un tema central en la renovació de la història religiosa, però, òbviament, no són l’únic. Natalia Núñez Bargueño, una investigadora amb projecció internacional, ens sorprèn amb Fe, Modernidad y política (Comares, 2024). En aquesta monografia, fruit de la seva tesi, aborda dos Congressos Eucarístics Internacionals: el de Madrid de 1911 i el de Barcelona de 1952. Tots dos van ser solemnitats religioses, però la seva dimensió anava molt més enllà, ja que incloïen actes massius de caràcter cívic i cultural. L’autora, en tractar el fenomen del catolicisme de masses, proposa una reflexió de llarg abast sobre “la complexa interacció entre religió i modernitat a l’època contemporània”. Aquesta relació és molt més complexa del que suggereix el tòpic de l’obscurantisme. L’Església, al contrari, va intentar adaptar-se als aspectes positius del món modern, sense per això renunciar a la lluita contra allò que considerava censurable. Núñez Bargueño captura perfectament aquesta ambivalència, i així evita tant la idealització del catolicisme com la seva condemna.

Acabem amb una problemàtica d’actualitat palpitant: la dels immigrants i refugiats. A Salvados para Dios (Comares, 2024), un equip d’historiadors aborda l’atenció pastoral que va prestar l’Església catòlica a aquests col·lectius en diversos països europeus. La Segona Guerra Mundial ja havia acabat i es tractava de vetllar per les ànimes de persones en perill espiritual, en trobar-se lluny de la seva comunitat d’origen.

Gemma Caballer, per exemple, destaca la tasca assistencial dels quàquers entre els refugiats a França. Al seu torn, María José Esteban Zuriaga s’endinsa en el treball de la JOC amb els emigrants espanyols a Europa, un aspecte molt poc conegut de la història d’aquest moviment. Contra el que podríem suposar, la seva orientació no sempre va ser progressista, sinó més aviat pròpia del conservadorisme catòlic de l’època. N’hi ha prou amb llegir les apreciacions sobre la suposada conducta sexual desordenada dels nois i noies que marxaven a l’estranger. Eren elles les que tenien més dificultats, ja que era la seva reputació la que estava en joc.

Hem fet un repàs a una sèrie d’estudis solvents, tots basats en fonts arxivístiques i en plantejaments teòrics innovadors. Seria una llàstima que aquesta avantguarda historiogràfica no arribés al gran públic, ja sigui per prejudicis contra la història acadèmica o contra la religió, com si poguéssim prescindir de la fe per entendre el nostre passat. La història professional, lluny tant de l’apologia eclesiàstica com de l’anticlericalisme decimonònic, contribueix decisivament a una comprensió més equilibrada de la nostra societat.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1