2 d'octubre de 2025

La “repesca” per anar al cel: una història del concepte del purgatori

17 setembre 2025

Ningú pot fer una biografia de Déu, com és obvi, però sí del concepte de Déu a la història. Podem dir el mateix de la idea del cel i la del infern. Podem recollir la forma en què autors de diverses èpoques han imaginat els dos aspectes del més enllà. Passa el mateix amb aquest estat intermedi destinat a les ànimes que no s’han guanyat la condemna eterna, però que tampoc poden anar directament al paradís. Abans han de passar per un període de purificació que es pot escurçar gràcies a la intercessió dels vius amb les seves oracions, misses o bones obres. El nacimiento del purgatorio (Akal, 2025),és un estudi clàssic sobre com va sorgir aquest espai tan peculiar dins la geografia sobrenatural. El devem a la ploma de Jacques Le Goff (1924-2014), un dels medievalistes més grans de tots els temps.

El lector no trobarà un cos teòric perfectament definit i potser es pensarà que hi ha massa caps per lligar, però això no és culpa de l’autor perquè el tema, per definició, no deixa marge per a moltes correccions. A la doctrina cristiana, cal distingir entre el judici particular, quan el difunt va al cel o a l’infern, i el judici final, que afecta a la humanitat sencera. Serà en aquest moment quan es produeixi la resurrecció, entesa com la tornada a la vida dels cossos.

No tenim cap rastre del purgatori a la Biblia, a excepció d’uns pocs textos difícils d’interpretar. Tal com ho mostra Le Goff, aquest “tercer lloc” va sorgir a l’Occident medieval, al segle XII, quan apareix el terme purgatorium, que acabaria gaudint d’una ràpida difusió un segle més tard.

A l’etapa més primerenca del cristianisme es va reflexionar sobre la possibilitat que alguns pecadors, després de la mort, poguessin salvar-se, però encara ningú imaginava l’existència d’un espai concret destinat a aquest objectiu. Possiblement, els primers monestirs cristians, a l’Egipte, es van inspirar en textos anteriors on es dividia els difunts en tres categories: bons, regulars i dolents. El que encara no s’havia inventat era el procés de purificació.

A l’Edat Mitjana, el purgatori no va ser només fruit de la reflexió intel·lectual dels teòlegs, sinó que també va suposar una arma en la lluita contra l’heretgia, en mans de les ordres mendicants. Alguns dissidents com els càtars rebutjaven del tot l’existència de l’espai entre el paradís i l’infern. Per tant, des del seu punt de vista, tots els precs dels vius en favor dels morts resultaven perfectament inútils. Més tard, en el segle XVI, els protestants compartiran aquesta opinió crítica.

Quin tipus de persones eren les que podien optar a la “repesca” per anar al cel? No les que havien comès pecats mortals, sinó les que en tenien de venials, és a dir, d’una importància menor. Els que es podien perdonar, en definitiva. Aquella era la lliçó dels teòlegs, però Dante, a la seva Divina Comèdia, va seguir un criteri diferent i va parlar de purgar els pecats capitals. Al seu judici, el purgatori venia a ser un infern temporal. Com bé assenyala Le Goff, ningú no ha abordat aquest tema amb més talent literari en tota la història de la humanitat.

El nacimiento del purgatorio, en suma, ens endinsa en el procés d’invenció d’un concepte teològic a través d’un estudi exhaustiu per tot tipus d’autors. Potser el tema ens pugui semblar tètric, com tot el que té a veure amb la mort. Però, si ho pensem bé, el que trobem és una història optimista. El que tants pensadors afirmen és que les segones oportunitats existeixen, fins i tot, en el més enllà.