Pau VI, l’amic dels artistes

Religió i art modern, a primera vista, conceptes oposats. Quan pensem en art sacre ens venen al cap les taules gòtiques o les Immaculades de Murillo, no les obres experimentals del segle XX. No obstant això, Pau VI va comprendre la importància de les avantguardes per expressar l’espiritualitat cristiana. Es va inspirar, en part, en el pensament de Jacques Maritain, un filòsof neotomista que va teoritzar sobre l’art com a força de l’esperit humà. De fet, sempre va freqüentar als creadors, gairebé com si fos un nou Papa del Renaixement. Ara tenim l’oportunitat d’admirar una part de la seva col·lecció, petita però triada, gràcies a l’Exposició que organitza el Museu Diocesà de Barcelona i que està oberta fins al pròxim 2 de març. És la primera vegada que aquests dibuixos i punturas es mostren fora de la seva seu original, el Museu de Concesio, Itàlia.

Per al pontífex, la fe no podia desvincular-se de la cerca de la veritat i la bellesa. Així, en 1964, es mostra partidari de restaurar l’antiga aliança entre l’Església i els artistes, trencada, al seu judici, per responsabilitat de totes dues parts. D’altra banda, el Concili Vaticà II, en paraules de Pau VI, “admet la legitimitat de l’art en la religió”. Guiat per aquestes inquietuds, Montini inaugura en els Museus Vaticans una secció dedicada a l’art contemporani, el mateix pintura que escultura. Desitja un art religiós que sigui fill del món modern i que sigui capaç de “enlluernar la vista, i fins i tot l’esperit de l’home del nostre segle”.

Hi ha en els artistes, des d’aquest plantejament, una cosa gairebé sacerdotal. El ministeri religiós del cap de l’Església té necessitat de l’aportació d’aquells que saben indagar, de manera plàstica, en allò que el comú dels éssers humans només encerta a traduir amb balbotejos. L’art, per a Pau VI, aporta noves paràboles capaces de recollir i transmetre el sentit de la fe.

El pontífex va aconseguir el seu propòsit. En la mostra de Barcelona, l’originalitat iconogràfica d’algunes escenes resulta més que evident. Ettore Spalletti (1940-2019) presenta a un home que, a mesura que avança, es lleva la jaqueta. És aquesta una metàfora bellíssima de la forma en què l’ésser humà es despulla gradualment mentre camina cap a la mort. Una estrella groga, en el firmament, simbolitza la promesa de la resurrecció. Per part seva, Massimo Pullini reinterpreta amb especial audàcia el tradicional motiu de la incredulitat de Sant Tomàs. Sobre la placa de raigs X d’un tòrax, la mà de l’apòstol toca el peu de Crist, no el costat.

L’espectador, tal vegada, se sentirà especialment esglaiat per un Estudi per a la Crucifixió, amb Crist sobre una esvàstica, en el qual Renato Guttuso (1911-1987), amb pinzellades expressionistes de gran intensitat, expressa la tragèdia d’un món sacsejat per la Segona Guerra Mundial. Jesús, humanitzat, podria ser qualsevol dels homes conduïts a la mort en aquella devastadora contesa. L’artista no fa, en aquest cas, una expressió de fe. Guttuso, ateu, pertanyia al partit comunista. Pau VI, no obstant això, va acceptar la donació de l’obra com a mostra d’obertura a aquells que, en plena Guerra Freda, es trobaven en una trinxera diferent de la catòlica.

Una altra pintura significa és un petit quadre de Jean Guitton (1901-1999), un pensador i que va mantenir una profunda amistat amb Montini. L’artista, en lloc de recrear la crucifixió, imagina paisatge que Jesús degué contemplar en els seus últims moments. D’aquesta manera, en situar-se just en la seva mateixa perspectiva, Guitton fa que ens identifiquem amb el sofriment del fill de Déu, que es connecta en el quadre amb el cel i la terra.

Tampoc falta un dibuix de Oskar Kokoschka (1886-1980) amb un Crist coronat d’espines. La seva mà en el pit ens transmet una tremenda càrrega d’angoixa existencial, la d’un home que busca la força que necessita per a afrontar la mort. Quant a la resta de l’exposició, no podem oblidar a altres genis com Salvador Dalí, Georges Rouault o Herni Mattisse. D’aquest últim és una Litografia de la Verge amb el Nen en el qual els braços oberts del petit Jesús simbolitzen l’acolliment universal de Déu cap a tota la humanitat.

Podríem multiplicar els exemples de com els artistes, amb la seva força creadora, aconsegueixen expressar el que és, per naturalesa, inefable. El públic de la col·lecció de Pau VI gaudirà, sens dubte, a nivell estètic, però, sobretot, trobarà un camí poc transitat per a endinsar-se en el misteri i plantejar-se noves preguntes per a qüestions que mai deixaran d’interpel·lar-nos.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1