Preguntes a un teòleg

Encara recordo l’impacte que em va produir llegir la tesi de Juan José Tamayo Acosta en un arxiu de Madrid. Aleshores, jo investigava per al meu treball sobre la JOC catalana i vaig descobrir aquell estudi inèdit sobre la JOC espanyola que barrejava simpatia i crítica pertinent. Ara tinc entre les mans el seu últim llibre, Cristianismo radical (Trotta, 2025), en el qual aquest important teòleg progressista, que es defineix com a fill del Vaticà II i de la teologia de l’alliberament, es planteja els reptes que el cristianisme afronta en el segle XXI.

Cristianisme radical, segons l’autor, no és sinònim d’extremisme sinó d’anar a l’arrel, a la profunditat, de convidar a viure una vida diferent. Es tractaria, d’aquesta manera, d’aconseguir que la fe sigui històricament significativa. Aquí ens plantegem una primera pregunta: Com aconseguir això quan els moviments progressistes són tan minoritaris? La pròpia teologia de l’alliberament, a Amèrica Llatina, no pot competir amb l’evangelisme. És llavors l’alliberament promès només per a una minoria de triats?

Un dels desafiaments més captivadors per a un cristià és el de la lluita contra la pobresa. Tamayo ens recorda que el cristianisme s’ha utilitzat per legitimar les desigualtats socials, però que existeixen en el seu si corrents que aposten decididament per la igualtat i la justícia social. Negar l’opció pels pobres seria, des d’aquest punt de vista, tan herètic com negar, posem, el misteri de la Trinitat. Res a objectar, encara que sorgeix inevitablement una segona qüestió. Com lluitem pels desheretats? A la vida real això es pot fer des de diferents corrents: socialisme, comunisme, anarquisme, amb freqüència enfrontades entre si. Per triar un compromís concret, el discerniment no pot ser religiós sinó laic. L’Evangeli ens diu que fem costat als que res tenen però no ens aporta una recepta màgica.

Els pobres serien els que no tenen prou per a poder viure dignament. Això sembla indisputable, però afegiria que el concepte implica també la dimensió comparativa: un és més o menys pobre no en funció del que té sinó del que posseeixen els altres. Per això, encara que soc el fill d’un treballador i el meu sou no és precisament per tirar coets, em vaig quedar sense paraules quan a Lima em van preguntar: “per què et consideres pobre”. Allí vaig comprendre que, en relació a un proletari del Perú, jo era, certament, un privilegiat.

Amb tota la raó, Tamayo Acosta ens indica que l’opció pels pobres ha d’anar acompanyada de la coherència entre teoria i pràctica. És això el que observem tots els dies en la nostra esquerra? Es pot contraargumentar que no és qüestió de caure en un excés de moralisme. Els d’esquerres també tindrien dret a tenir bones cases i bons cotxes. Però… Si els nostres líders volen ser diferents i creïbles tal vegada haurien d’imitar més als profetes bíblics i menys als professionals a l’ús de la política.

Llegim també que el cristianisme ha de ser una alternativa a la globalització neoliberal, a partir de la universalització dels drets humans i del respecte a la diversitat cultural i ètnica. Bé. Però… Què succeeix si aquesta diversitat entra el conflicte amb aquests drets? Què fem quan gent molt d’esquerres ens diu que aquesta universalització vindria a ser una forma d’imposició colonial? A més, no és clar que correspongui a la religió plantejar cap programa polític per legítim que aquest sigui. Tamayo fa bé d’advertir-nos contra la temptació d’un cristianisme espiritualista, però ens preguntem si n’hi ha prou amb fer la revolució. Si hem de viure com si Déu no existís, per a què necessitem la fe?

Voldria aprofitar l’ocasió per discutir una qüestió de detall, encara que no estic segur al cent per cent de la hipòtesi que formularé. Diu el nostre autor que els romans consideraven ateus als primers cristians, no perquè neguessin la divinitat, sinó perquè s’oposaven a rendir culte als déus de l’Estat. Tal vegada. Però el motiu anés més profund. Un déu mitològic és un déu tangible, amb forma humana, fàcil d’imaginar. En canvi, el Déu cristià no és un ésser com els altres sinó una realitat transcendent. És possible que aquesta idea de la divinitat, massa abstracta, resultés difícil de digerir per als romans i per això la confonguessin amb l’ateisme. En l’actualitat és fàcil caure també en aquesta temptació quan alguns teòlegs d’avantguarda afirmen que Déu no existeix sinó que existeix a través nostre.

D’acord que el dogma és una afirmació humana sobre la paraula de Déu, però tota interpretació de la realitat és una construcció lingüística, parlem de la Bíblia o del materialisme històric. D’acord també a privilegiar les vivències sobre la rigidesa doctrinal. Però… Per viure segons l’Evangeli necessitem tenir alguna idea del que diu. Quan ho interpretem fem teoria i per aquí deixem oberta la porta al dogma. Perquè, quan volem fer, sempre ens acabarem preguntant: què? Encara que vulguem pensar d’una altra manera, mai podem desprendre’ns de veritats axiomàtiques.

He posat tantes objeccions que el lector pot pensar que Cristianismo radical no m’ha agradat. No és això. El llibre suposa una aportació estimulant a un debat sense fi sobre qüestions que, l’admeto, viu des d’una permanent inseguretat i no sense una certa angoixa, amb preguntes dramàtiques i a vegades impossibles. Per què la imatge pública de l’Església és la que produeixen determinats pocavergonyes i no gent honesta com Juan José Tamayo? Sé que, en última instància, creure és fer un pas sobre l’abisme com fa Harrison Ford a Indiana Jones i l’última croada. El problema, com sempre, és el vertigen.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1