Menu
6 d'octubre de 2025
L’activista polític Sajjad Kargili és una de les veus més reconegudes de Kargil, una regió muntanyosa i despoblada de la Caixmir administrada per l’Índia, a la qual el 76% dels 150.000 habitants són musulmans xiïtes. Ben a la vora de la Caixmir pakistanesa, amb milers de famílies dividides per les fronteres de facto, aquesta zona va viure el 1999 la cruesa d’un conflicte iniciat amb la mateixa partició de l’Índia i el Pakistan el 1947.
Després d’algues dècades d’estancament a les posicions, d’atemptats i guerres puntuals, el 2019 es va produir un nou gir de guió a Caixmir: l’Índia va abrogar l’autonomia especial de Jammu i Caixmir, reconeguda a l’article 370 de la Constitució i, a més, va extripar la regió de Ladakh, on conviuen comunitats tribals marcades pel credo: a Kargil són de majoria musulmana i xiïta, i a Leh de majoria budista.
Aquestes comunitats de Ladakh van mostrar posicions oposades rere l’abrogació de l’autonomia de Caixmir: mentre que a Kargil lamentaven la pèrdua de la millor protecció constitucional possible, a Leh celebraven una reforma que demanaven des de la dècada dels 80. Al final, tal com avisaven des de Kargil, el canvi constitucional va restringir drets importants, i no va deixar satisfeta a cap de les comunitats., que van acabar unint-se el 2021 per demanar quatre reformes al Govern: el reconeixement de la seva estatalitat i la restauració de capacitats legislatives; la implementació d’una protecció constitucional per a les regions tribals; l’increment del nombre de diputats; i una quota d’ocupació per als habitants de Ladakh.
“A Kargil, ens sentíem protegits abans de la derogació de l’article 370. Després del 2019, quan el Govern de l’Índia va prendre la decisió de dividir Jammu i Caixmir en dues entitats territorials, sentim que ens van degradar, que ens van prendre la nostra representació i protecció, i els nostres drets civils.”, explica Sajjad Kargili, membre de l’Aliança Democràtica de Kargil, organització sociopolítica establerta després d’aquest canvi constitucional per articular les demandes de la seva comunitat. “Abans del 2019, teníem cert grau de democràcia: teníem dret a escollir el primer ministre, així com proteccions per al nostre territori, ocupació i cultura”, recorda a Foc Nou aquest antic periodista del canal local Sahar TV que, el 2024, va retirar la seva candidatura electoral per recolzar Mojmad Haneefa, que va obtenir l’únic seient de diputat al qual Ladakh té dret en el Parlament.
Des de la dècada de 1980, la comunitat budista de Leh demanava formar part de la unió territorial de l’Índia. Un cop aconseguit, ¿reconeixen els budistes el seu error de càlcul?
Molts dels líders ho han admès, però potser no el van jutjar de manera apropiada abans d’exigir l’estatus d’unió territorial per a Ladakh. Tot i que nosaltres exigim certs drets, ens oposàvem a una divisió territorial per motius de religió o idioma: a Jammu i Caixmir hi ha moltes persones i regions amb els seus propis ressentiments, i nosaltres també els teníem, però això no volia dir que exigíssim la separació. En canvi, la comunitat budista, en particular la majoria budista de Leh, exigia l’estatus de territori de la unió, i per això ara el seu ressentiment és més gran. Quin és el problema? Leh és l’única regió de majoria budista a l’Himàlaia. És més gran que Kargil i, en termes turístics, molt més popular. Per tant, les persones se senten més insegures davant de dos desafiaments: el més gran és el control del territori, perquè creiem que les grans empreses vindran i es faran amb ell, i després està el desafiament demogràfic, perquè pot ser que les persones vinguin des d’altres llocs per establir-se i que la nostra població es converteixi en una minoria a Ladakh. Rere la derogació de l’article 370, la unió territorial no ha satisfet les aspiracions del poble, i pensem que hauríem d’abordar aquest assumpte amb els líders de Leh i establir una agenda en comú.
¿Per què les relacions entre xiïtes i budistes no eren bones abans del 2019?
La comunitat budista patia per una sensació d’inseguretat, i tractava a tots els musulmans per igual, tant si eren xiïtes o sunnites. A més, afirmava que Jammu i Caixmir discriminaven als budistes, que no els proporcionava un finançament adequat; en definitiva, que no abordava els seus problemes. Per això, exigia l’abrogació de l’article 370. Però en analitzar la realitat, és evident que Leh es troba més desenvolupat que Kargil. Això no ha succeït en 6 anys, des de l’abrogació de l’article 370, sinó sota el govern de Jammu i Caixmir. Encara que Leh va rebre més pressupost que Kargil, feia servir l’excusa de la discriminació per pressionar i fer xantatge als líders caixmirs. Ara que Caixmir no es troba al mig, ens toca lidiar amb el Govern central.
Quan Ladakh era part de Jammu i Caixmir, tenia dret a dos diputats en el Parlament, mentre que ara només compta amb un. ¿Creu que és possible recuperar-lo o estem davant d’una tàctica del Govern per obligar-los a enfrontar-se?
Estem dialogant amb el Govern i encara tenim esperança. El que el Govern està fent és donar petites gotes d’aigua a un nen assedegat. Està complint algunes de les nostres demandes, però no està complint totes les nostres aspiracions.
Una de les quatre demandes és la d’implementar el sistema de protecció constitucional per a les regions tribals, conegut com a Six Schedule o la Sisena Llista.
Soc partidari de la Sisena Llista perquè no podem exigir la restauració de l’article 370: ha estat derogat; la Cort Suprema ha dictat sentència. Per protegir els nostres drets, l’article 370 ofereix la millor garantia constitucional, i després està la Sisena Llista. Però també volem tenir la nostra assemble, la nostra categoria d’estat per tenir poder legislatiu.
Narendra Modi intenta homogeneïtzar el país. Per primer cop, el Bharatiya Janata Party (BJP) no va incloure cap candidat musulmà a les seves llistes electorals de 2024. Fins i tot l’opositor Congrés Nacional Indi va reduir la seva representació musulmana. Per primera vegada, els musulmans no són necessaris per governar l’Índia.
Lamentablement, a l’Índia ens estem convertint en una versió hindú del Pakistan. L’enfocament del BJP pel que fa els musulmans és molt perillós, però, de cara al futur, beneficiarà els propis musulmans, que han despertat de la letargia que van patir durant el Període del Congrés Nacional Indi, que els van deixar arraconats i els van dir: “Mirin, aquest és el vostre espai, però no us involucreu en la nostra política exterior ni en temes nacionals”. Què va fer Modi? Va pertorbar els musulmans en aquell racó. Els musulmans es pregunten ara si són ciutadans de primera o de segona classe i, per això, crec que el proper lideratge musulmà sorgirà com un orgànic. Trigarà 10 o 15 anys.
¿Les polítiques panihunduistes de Modi estan ajudant a unir budistes i xiïtes a Ladakh?
Avui estem bastant units i per això ens escolten. Per què negocien amb els líders ladakhís? Perquè mai hem traït a l’Índia i, a més, Ladakh és una regió estratègica: tenim dues fronteres (en disputa), una amb la Xina i l’altra amb el Pakistan, i tenim dues minories religioses, la musulmana i la budista.
A l’Índia, els consideren fonamentalistes islàmics i no ho semblen.
L’esborrany de l’article 370 va ser redactat per un pandit caixmir, i va ser implementat per un maharajà que no era musulmà. Per tant, no va ser creat per protegir l’islam, sinó per cuidar la gent de Jammu i Caixmir, ja fos gurjar, bakarwal, caixmir, ladakhí, budista o sunnita. Era una espècie de document de identitat, una protecció constitucional, i ens hauria agradat que l’article 370 s’hagués concedit no només a Caixmir, sinó també a Bihar o Uttar Pradesh, perquè així els habitants poguessin administrar els seus recursos.
¿Reclama un país amb una major autonomia?
Sí. Als Estats Units, Los Angeles i Nova York tenen les seves pròpies garanties constitucionals, i això no significa que sigui un país dèbil. Al contrari, aquest sistema va consolidar la seva democràcia. Si els recursos de Bihar es reservessin per al poble bihari, probablement els seus habitants no patirien tant.
¿Quan i per què la seva comunitat va abraçar el xiisme?
Les nostres famílies eren seguidores d’una religió tradicional d’aquesta geografia: la de bon. Tanmateix, poc a poc, es van anar convertint al budisme. Formem part de l’històric petit Tibet, i sempre va haver llaços entre Ladakh i Lhasa, que era el nostre centre religiós. Aleshores, la religió estava marcada pel rei; si aquest escollia un credo, el poble el seguia també. Dos reis van lluitar entre ells i, després de trencar la seva relació, es van inspirar en aquells sants sufís que predicaven l’essència mateixa del budisme; a no mentir ni barallar-se; a ser humil i bondadós.
¿Per què segueixen fermament el xiisme dotzè impulsat pels aiatol·làs iranians rere la revolució islàmica de 1979?
Hi ha 54 països islàmics i la comunitat xiïta ha estat la més oprimida en aquests: a l’Iraq de Saddam Hussein; a l’Iran que va tenir un rei (el xa Reza Pahleyi) proper a Israel; fins i tot a l’Índia, sota els règims mongols. La repressió profunda en diverses regions és la principal raó per la qual els xiïtes comparteixen el mateix sentiment d’indignació en tot el món. Quan va aparèixer un aiatol·là xiïta que va començar a desafiar les potències mundials, a l’imperialisme dels EEUU i Israel, els xiïtes el van donar suport, encara que no el coneguessin. A més, el pensament xiïta no tenia cap centre de poder, a diferència del cristianisme, que té el Vaticà, o l’islam sunnita, que té La Meca i Medina. Per això, quan l’aiatol·là Jomeini va començar a parlar de l’estat o de la constitució, els xiïtes sentíem que teníem algú que ens representés. Aquesta va ser la raó fonamental.
Miguel Fernández Ibáñez
Periodista
@MFIjournalist
Juny / Agost de 2025
