Temps de la Creació 2025: sembrar llavors de pau i esperança

El passat 1 de setembre vam celebrar la Jornada Mundial de pregària per la Cura de la Creació, instituïda el 2015 pel Papa Francesc en coherència amb la seva gran encíclica Laudato si’. Enguany va tenir com a lema «Llavors de pau i esperança», en profunda connexió amb l’any jubilar, sota el lema “Pelegrins d’esperança”.

Amb la Jornada es va iniciar, un any més, el Temps de la Creació, iniciativa ecumènica mundial en favor de la nostra “Casa Comuna”, culminarà el proper 4 d’octubre, festa de Sant Francesc d’Assís. El Temps de Creació 2025 porta com a lema “Pau amb la Creació”, i és una crida a una restauració de totes les relacions trencades: amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb tots els altres membres de la família humana i amb la resta de la Creació. Un temps, doncs, per avançar, conjuntament amb les altres esglésies cristianes, en el procés cap a una conversió ecològica integral.

Amb l’acceleració del canvi climàtic i de la degradació ecològica, és clar que la humanitat té la necessitat cada cop més urgent de fer la pau amb la Creació, mitjançant una profunda transformació social, econòmica i política que recuperi l’equilibri amb la natura i es torni a instaurar una plena justícia ambiental. Però, ¿és realista esperar això, quan la crisi ecològica és generada per dinàmiques globals tan poderoses?

Com ens ha recordat el Papa Lleó, la crisi ecològica és resultat del pecat. I el pecat nia profundament en el cor dels humans, ens fa esclaus i alhora esclavitza la creació. ¿Pot realment la humanitat superar la inclinació a l’orgull i l’egoisme que sosté un model econòmic i un mode de vida despòtics amb la natura, devoradors dels recursos naturals i generadors d’exclusió, desigualtat i violència?

L’ésser humà es troba sotmès al pecat i no és capaç de salvar-se per les seves pròpies forces. Però per la fe, sabem que Déu ha entrat en la seva creació, fent-se home en la persona Jesucrist i ha operat així la nostra redempció, l’alliberament del pecat. És adherint-nos a ell com podem superar la injustícia i el mal i recuperar l’equilibri amb el creat. No hi ha altra via. En paraules del Papa Francesc, “solament a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar (…). Es tracta d’oferir-nos a ell, de lliurar-li les nostres capacitats, el nostre capteniment, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat per tal que el seu do gratuït creixi i es desenvolupi” (Gaudete et Exultate, 56).

En aquest sentit, la imatge de la llavor, proposada per Francesc com a lema per la Jornada de pregària per la Creació, usada sovint per Jesús mateix, és extraordinàriament rica i il·luminadora: som cridats a sembrar llavors. Les llavors, en morir, donen fruit (Jn, 12,24), com fou la mort i resurrecció de Crist. Les llavors creixen en silenci sense que el sembrador hi faci res (Mc 4, 26-29). Això ajuda a comprendre que és Déu mateix qui pot fer fructificar la nostra acció si la posem en les seves mans.

Com ensenya la paràbola del gra de mostassa (Mt 13, 31-32), les llavors poden ser petites, però a llarg termini es poden transformar en fruits grans i abundants. Sovint les nostres forces són febles i limitades i no ens permeten produir ràpidament grans canvis. Això podria desmoralitzar-nos i paralitzar-nos. Però, en canvi, sempre és possible dur a terme accions aparentment petites, potser simbòliques, que poden tenir un impacte insospitat per obra de Déu.

Per tant, la clau és ser capaços, personal i comunitàriament, guiats per la pregària i la Paraula de Déu, de fer passos concrets que puguin obrir camins i engegar nous processos. Aquestes accions, tot i petites, són llavors generadores d’esperança que, amb el temps, poden ser transformades per l’Esperit Sant en grans fruits de justícia i de pau amb la creació.

Eduard Ibáñez
Advocat, adjunt al Representant personal del Copríncep episcopal d’Andorra. Exdirector de Justícia i Pau (2001-2021)
@eduardiban