Francesc: un papa entre la fe i els dubtes

El primer papa jesuïta i el primer de l’hemisferi sud també va ser el primer a publicar la seva autobiografia. Esperança (Rosa dels Vents, 2025) és, en contra del que es podia esperar, un llibre breu. Francesc no tenia la pretensió d’explicar fil per randa tota la seva vida, sinó que es va centrar en alguns períodes especialment significatius, sobretot durant la seva infantesa i la seva joventut. El resultat aporta algunes claus de la personalitat de l’autor. El relat dels fets es barreja amb reflexions sobre espiritualitat, com quan ens diu que “gràcies”, “perdó” i “si us plau” són expressions fonamentals de la vida o destaca la importància de la devoció a la Mare de Déu perquè, sense ella, seríem uns “pobres orfes”.

Fa gràcia la manera com explica que la pràctica del futbol, com a porter, el va entrenar per enfrontar-se als problemes de la realitat: “Pot ser que no saps d’on ve exactament la pilota, però no hi fa res, has de mirar d’aturar-la”, diu el llibre. L’esport també li va ensenyar a donar el millor de si mateix, sacrificant-se, si calia, pel bé de l’equip.

Com suggereix el seu cognom, Bergoglio, el pontífex tenia arrels italianes. Els seus avis van emigrar a l’Argentina l’any 1929, amb un bitllet només d’anada, després de vendre els seus pocs béns. Aquests antecedents familiars contribueixen l’especial sensibilitat que sempre va manifestar el papa vers les migracions: “Jo també hauria pogut conèixer el destí de qui es queda sense res. Jo també hauria pogut trobar-me entre els descartats d’avui”.

És en aquesta empatia envers l’altre que es fonamenta la crítica als populismes que exploten la por pels forasters, amb una preocupant deriva autoritària i xenòfoba. L’extrema dreta que es diu catòlica faria bé de llegir aquesta advertència contra la temptació de replegar-se dins d’un mateix. Aquesta temptació existeix tant en l’àmbit polític com en el religiós, si els creients obliden la dimensió comunitària de la seva fe per imaginar que es poden salvar sols.

Esperança reflecteix les grans idees al voltant de les quals gira el pontificat de Francesc. Com a sacerdot, estava a favor del clergat, evidentment, però no del clericalisme. Això connecta amb un terme que darrerament està en auge: sinodalitat. Podríem preguntar-nos si n’hi ha prou amb aquesta obertura al protagonisme dels laics, però hem d’entendre que el papa, com ell mateix va reconèixer, era amic de les reformes, però no de precipitar-se a l’abisme. El seu perfil no era el d’un revolucionari audaç, sinó el d’un home prudent, capaç d’assumir riscos sempre que siguin calculats.

En el seu pensament, el llegat del qual es considerava dipositari no era incompatible amb el progrés. La fidelitat al passat, de fet, implica canvis. Ho explicava amb una citació de Mahler, el genial compositor: “La tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la custòdia del foc”. La tradició, des d’aquesta òptica, seria l’arrel que permet que l’arbre doni nous fruits. Això seria el contrari del que fan els integristes quan es perden en detalls que descuiden el que és essencial.

La unitat de l’Església de cap manera significa uniformitat. Confondre totes dues, segons deia Bergoglio, suposa una “temptació diabòlica”. La unitat, segons la seva definició, consisteix a reconciliar les diferències, no a anul·lar-les. Això vol dir, entre altres coses, que dins la comunitat catòlica no s’ha d’abusar de les solucions disciplinàries des d’una preocupació exagerada per la seguretat doctrinal. El cristianisme no és una ideologia, sinó una experiència viva. Amb tot, adonem-nos que el papa rebutjava el dogmatisme, no el dogma.

Francesc també es va mostrar aperturista, fins a cert punt, en la gran qüestió del paper de la dona dins del catolicisme. La seva va ser una aposta per una més gran participació de les dones en la vida eclesial, com demostren alguns dels nomenaments que ha fet durant els darrers anys en la cúria romana. Des d’aquesta perspectiva, els clergues haurien de “desmasculinitzar” l’Església. Però no deixem de percebre-hi una certa contradicció. Si de debò no hi ha cap raó que impedeix a les dones assumir rols de lideratge, ¿què esperem per plantejar obertament el seu accés al sacerdoci?

Segurament, més d’un lector sentirà la curiositat de saber quina és la versió de Francesc sobre la seva actuació els anys setanta, durant el fosc temps de la dictadura militar argentina. Per a uns, va ser un col·laboracionista. D’altres, en canvi, el presenten com una mena de Schindler argentí que hauria ajudat una multitud de perseguits. La controvèrsia és especialment intensa pel que fa a la seva implicació en el cas dels jesuïtes Orlando Yorio i Franz Jalics, que van passar cinc mesos segrestats. Bergoglio explicava que no els va trair, sinó que va fer tot el que va poder per ajudar-los: “Vull que tornin, vius!”, va exigir a l’almirall Massera. Per altra banda, va admetre que l’Església argentina no va estar a l’altura en aquelles dramàtiques circumstàncies: “En aquells anys de tenebres, les ombres també van enfosquir l’Església”.

El papa també proporciona detalls sobre la seva elecció com a vicari de Crist. Diu, amb humor, que els seus germans cardenals van anar a buscar el nou bisbe de Roma “gairebé a la fi del món”. El procés d’elecció no va estar exempt de maniobres discutibles, com quan es va difondre el fals rumor que, a Bergoglio, li faltava un pulmó, per donar a entendre que, en cas de ser escollit, no es trobaria en condicions d’assumir el càrrec.

Francesc, en el llibre Esperança, no ho diu tot, però encerta quan mostra el seu costat més humà, amb els seus punts forts i també amb la seva fragilitat. Ara ha superat la seva darrera malaltia, però és evident que ja no li queden gaires anys. En un passatge estremidor del seu llibre confessa la seva por al dolor físic i demana al Senyor que, quan arribi el darrer moment, no li faci gaire mal. Desitgem vivament que es aquest desig s’hagi complert en els darrers dies de la seva vida.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1