Un viatge entre l’infern i el paradís

«Sirat» és una pel·lícula desconcertant i alhora fascinant. Desconcertant perquè el seu guió és gairebé un jeroglífic que demana imaginació i hermenèutica a l’espectador. Fascinant perquè el jeroglífic és d’una bellesa immensa i d’una capacitat de suggeriment enorme. I tot plegat dona forma a una obra important. Gens estrany que s’hagi elegit com a representant espanyola als premis Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El protagonista, un immens Sergi López, se’n va amb el seu fill a la recerca de la seva filla, desapareguda en una festa rave celebrada en alguna zona del desert al nord del Marroc. Allà, a poc a poc, entre festa i trasllats per les terres majestuoses i alhora endurides de les muntanyes del desert, farà una experiència humana i espiritual a la vegada dura i vertebradora. Serà un viatge que, com ens adverteixen al començament de la pel·lícula en explicar-nos el significat del títol del film, el portarà a passar per “un pont que uneix l’infern i el paradís, més estret que un fil de cabell, més afilat que una espasa”. Sense dir-nos ben bé cap a on es fa el viatge del nostre protagonista, potser perquè l’important és el viatge.

De fet, abans, dir d’una persona que era “molt viatjada” era una lloança en la nostra cultura, ben abans de la universalització i massificació dels viatges en el format del turisme, un turisme que potser ve de donar voltes sense cap sentit. “Viatjar” volia dir sortir de casa i d’un mateix, sortir i explorar, descobrir, canviar, conviure i compartir, entendre el que és diferent, enriquir-se i alhora fer-se més dúctil, més flexible. Hi ha també el viatge espiritual, aquell viatge que porta a un estat de trànsit, de pas d’un estat espiritual a un altre, de sortida d’un mateix per accedir a la comunió més plena amb la transcendència. Viatges que han estat considerats el cim de l’experiència espiritual, presents a moltes religions, també al cristianisme, potser encarnats especialment per Sant Joan de la Creu entre d’altres. La pel·lícula d’Oliver Laxe ens vol parlar d’aquest trànsit d’un estat a un altre, no sé si espiritualment o simplement anímic, en tot cas alliberador.

El mateix Laxe assegura que entén perfectament que la seva pel·lícula s’obri a múltiples interpretacions. I és ben bé així. No es pot dir que sigui fàcil, però certament no serà adequada per a qui no es deixi arrossegar per aquesta experiència total de cinema on la música, el paisatge, l’aventura, els personatges, les experiències extremes, tenen un protagonisme absolut, més enllà de la història concreta que se’ns explica.

Cal afegir que els acompanyants de Sergi López en aquesta aventura, a part del seu fill, no són actors professionals, sinó que s’interpreten a ells mateixos: són una galeria de personatges estranys i alhora fascinants que mostren, tots plegats, un mapa antropològic desarrelat però intensament humà. I encara cal afegir que la banda sonora té un protagonisme important en aquest peculiar viatge.

Antoni Nello
Teòleg i prevere de la diòcesi de Barcelona