Desigs d’any nou més enllà de les falses promeses

Ara que ja han passat setmanes de les festes de Nadal, m’agradaria aturar-me en el desafiament que suposa no restar insensibles davant de l’excés de bones intencions, que sovint tenen l’efecte de les branques que no ens deixen veure el bosc. Sovint tinc la impressió que l’abús de frases fetes que rebem, encara que plenes de bons desigs, passen davant nostre sense que els prestem gaire atenció. Ens tornem impermeables davant de l’allau de llocs comuns. A aquesta dificultat, cal afegir-hi una mena de competició que s’ha instal·lat per veure qui dissenya el grafisme o la il·lustració digital més original per acompanyar una felicitació que, a sobre, acaba omplint la memòria de qualsevol dispositiu. A l’excés de frases fetes i llocs comuns hi hem afegit, doncs, la sobreabundància tecnològica.

L’excepció a aquest malbaratament l’encapçala la iniciativa de moltes escoles que, amb una tradició ja consolidada, escullen un dibuix d’algun alumne per felicitar la comunitat educativa. Potser s’ha convertit en un recurs repetit, però el fet que la creació sigui d’un alumne li dona un valor que sempre resulta nou. Hi ha una autenticitat que es manté viva malgrat el pas dels anys.

Però, en aquest mar de felicitacions, voldria destacar especialment la que varen enviar els bons amics de l’Institut Relacional. Amb un escenari sobri —un espai sense adorns i una butaca— alguns dels seus membres van gravar un vídeo curt amb un missatge que posava en relleu el valor de les relacions humanes. Ens deien que no volien desitjar falses promeses d’un any millor ni regals materials, sinó alguna cosa molt més essencial. Ens animaven a esforçar-nos a escoltar perquè així tots ens sentim més escoltats, a abaixar la guàrdia de la necessitat de demostrar res en les nostres converses amb companys de feina, amics o familiars, i a estar especialment atents a les mirades i als gestos quan ens relacionem amb els altres. Davant de tant soroll, ens desitjaven permetre’ns el silenci, també com una forma de relació. El missatge acabava amb el desig de regenerar la convivència, aprenent a estar en el món d’una manera nova.

És un missatge que vaig rebre com una interpretació concreta i profunda d’aquelles paraules que l’àngel va dir als pastors: “Pau a la terra als homes de bona voluntat”. La pau del reconeixement i la bona voluntat com a expressió del desig d’estimar-nos en les nostres relacions hi ressonen amb força. La terra és el nostre territori físic i humà; els homes, l’expressió de tots els éssers humans sense exclusió; i la bona voluntat, el símbol de voler evitar la invisibilitat del proïsme, fugint de qualsevol interès que no sigui el del reconeixement i el valor de la presència real de l’altre. Tal com llegim a Colossencs 3:14: “Per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i ho perfecciona”. El Joan, la Mora o el Pau, com a representants de l’Institut Relacional, posen l’èmfasi en el vincle que ens lliga com a éssers humans que ens reconeixem i afirmem, així, la nostra capacitat d’estimar i de regenerar la convivència. Aquest és el desafiament real de la vida quotidiana.

L’escola és un marc ideal per conrear i protegir les relacions. Sovint els alumnes ens pregunten: “Què puc fer per millorar el món?”. Transformar el món no té tant a veure amb anar lluny com amb atrevir-nos a mirar-nos al mirall i reconèixer-hi el rostre del proïsme. Massa vegades pensem en grans accions llunyanes, quan en realitat el canvi comença en el reconeixement mutu, en la proximitat i en la relació quotidiana. Aquests són, probablement, els millors desigs que podem proposar-nos cada Nadal i cada any nou.

Pepe Menéndez
Assessor internacional en educació
@PepeMe