Sinodalitat i profetisme avui

El camí de la sinodalitat en què viu immersa l’Església s’ha de viure honestament perquè condueixi a una reforma estructural, a una conversió sincera, i no només a canvis estratègics. La sinodalitat sorgeix de la convicció que Déu no ha parlat a individus aïllats, sinó que s’ha autocomunicat a un Poble. Per això, tots podem percebre Déu i tots podem ser potencials portadors d’aquesta veritat. Per tant, no hi ha ningú que tingui l’exclusivitat d’accés a Déu. Això fonamenta els principis bàsics per a viure la sinodalitat: la participació en la seva vida no és causada per l’autoritat, sinó per Ell mateix. A més, però, la veritat no es decideix per consens, ni tampoc s’hi arriba en solitari, sinó fent camí junts. La sinodalitat només és autèntica quan es converteix en experiència compartida de Déu.

A parer meu, aquí s’hi juguen els dos eixos d’una conversió sinodal que comporta renúncies i actituds exigents: no fer-se amos de la veritat, viure en sortida, acceptar que l’Esperit excedeix els nostres esquemes; i, en segon lloc, abandonar la il·lusió d’arribar abans a la veritat si ho fem en solitari, assumir l’ascesi que comporta caminar amb altres i créixer en un procés veritablement compartit. La conversió sinodal demana humilitat i capacitat de deixar-se desbordar.

En la meva reflexió sobre sinodalitat i profetisme prenc com a referència el profeta veterotestamentari per escatir quins trets d’aquella figura poden ajudar-nos avui a repensar l’autoritat en l’Església i a fomentar comunitats veritablement sinodals. El llibre del Deuteronomi integra l’autoritat profètica amb altres formes possibles i necessàries de govern dins del Poble de Déu i evita, així, la visió simplista segons la qual tot càrrec amb potestat aniria en contra d’una autoritat d’estil carismàtic. Seria tan absurd com anul·lar la qualitat profètica de Monsenyor Óscar Romero pel fet d’haver estat bisbe. Ara bé, al mateix temps que eludeix aquesta trampa, el corrent deuteronomista situa el profeta en la cúspide, com a model a seguir al qual ha d’aspirar tot exercici d’autoritat. El profeta esdevé criteri i horitzó per a qualsevol forma de govern.

I, quins trets ens poden ajudar avui dia? El que diu el profeta neix de l’escolta i, per tant, de l’obediència a la Paraula i al dolor dels germans, i això el fa insubornable davant de tota mena de pressions. El profeta bíblic encarna la condició de germà per antonomàsia: viu “enmig” d’Israel, fa visible que la Paraula fa estada entre nosaltres, i exerceix la seva autoritat des de la vulnerabilitat, ja que no disposa de cap altre mitjà de legitimació que la fidelitat. Aquesta és la mena d’autoritat que més tard es reconeix en Jesús, que no parla com els levites. L’autoritat profètica neix de l’escolta i es verifica en la fidelitat.

Jesús de Natzaret introdueix una novetat radical quan es buida d’ell mateix i assumeix la condició d’esclau fins a la creu. Aquest gest té implicacions per a l’exercici del lideratge, del poder i de la presa de decisions en l’Església actual. L’himne cristològic de Filipencs traça, en tres talls nets, qui és Déu i com viu la seva autoritat: no s’aferra a la seva condició, sinó que s’entrega; passa per un de tants, i el que el distingeix resideix en assumir la condició de germà; i, finalment, arriba fins a l’extrem de l’amor fent-se esclau. L’himne no només perfila el model d’autoritat des de la figura profètica, sinó que s’insereix, a més, en un context de conflicte intraeclesial, en el qual Pau mira de mostrar als filipencs què vol dir ser i viure com a església. La manera de governar de Déu es revela en el despreniment i el servei.

Quines implicacions té tot això? El gest de Jesús revela que el poder de Déu no consisteix en la imposició, sinó en l’entrega; que Déu no es reafirma acumulant poder, sinó buidant-se; que l’Altíssim està decidit a fer-se el Baixíssim; que la seva legitimació és el servei i no l’ostentació ni el domini; que Déu no és només un Déu docent, sinó també discent, capaç d’escoltar i de deixar-se modificar, com mostra el diàleg amb la dona sirofenícia. La creu desemmascara que Déu no vol tot el que pot, o que la seva omnipotència no coincideix amb la seva voluntat, ja que podria haver baixat del patíbul. D’aquesta manera manifesta que la seva omnipotència és la de l’amor, la d’arribar a l’extrem de donar la vida per les ovelles, com el bon pastor. La creu redefineix per sempre el significat del poder.

Aquesta lògica subverteix les nostres formes eclesials de govern i de presa de decisions. Liderar, a la llum del Crucificat, és exposar-se i perdre seguretats. Tota autoritat que no passa per la creu acaba sent defensiva; tota autoritat que no s’abaixa per a servir acaba sent despòtica i abusiva. Els distintius evangèlics són clars: no aferrar-s’hi sinó buidar-se, assumir la condició de germà i servir. Només el servei fa creïble l’autoritat cristiana.

Tots som pedres vives en la construcció eclesial. Perquè la sinodalitat no es redueixi a un discurs, sinó que es tradueixi en una manera diferent de viure i actuar, és imprescindible que hi hagi transformacions concretes, personals i comunitàries. En una entrevista, van preguntar al cardenal Carlo Maria Martini què faria Jesús si tornés avui a la terra. Va contestar que escolliria un grup de joves perquè estiguessin amb Ell i el seguissin. Sembla obvi, però no ho és: Déu ens podria haver salvat en solitari, evitant el camí lent, carregós i, a vegades, frustrant d’anar acompanyat d’un grup de deixebles rudes, incapaços de comprendre’l del tot, i que, a més, l’abandonen en el moment més delicat de la seva vida. Déu prefereix sempre la paciència del camí compartit.

No obstant això, aquest fet revela una cosa latent en tota la història de la salvació: Déu sempre treballa en missió compartida. “Caminar amb” no descriu una estratègia, sinó una manera de ser. Per això, caminar amb la humanitat, com ja va assenyalar Gaudium et Spes, no és un gest de condescendència, sinó una dimensió estructural de la identitat de l’Església. La comunió és forma, no tàctica.

De fet, el primer grupuscle discipular es va forjar en el camí de Galilea a Jerusalem. La identitat no és una cosa estàtica, sinó un procés de creixement compartit, en el qual Jesús també va mostrar com creixia en saviesa i gràcia juntament amb les altres persones. Si no deixem d’entendre caminar amb o la participació com una concessió i no com un element constitutiu, no deixarem de ser usuaris, i no arribarem a ser subjectes eclesials actius. Només caminant junts es construeix una identitat viva.

Ser pedres vives implica cristians espiritualment adults, capaços d’escoltar-se els uns als altres, de deixar-se transformar i de reconèixer que l’altre —més enllà del seu càrrec, condició o religió— pot ser portador de veritat. Implica acceptar el conflicte i assumir la lentitud del discerniment comú. En definitiva, entendre la identitat eclesial no com una cosa tancada, sinó com un procés de creixement compartit, que exigeix prendre’s seriosament la igual dignitat de tots els batejats, la seva capacitat de percebre Déu (sensus fidei) i, en conseqüència, requereix estructures permeables i pràctiques reals de participació i de construcció d’Església on tothom entri realment a formar-ne part com a pedres vives i actives. La maduresa cristiana es manifesta en la corresponsabilitat.

Marta García Fernández
Congregació de les Germanes de La nostra Senyora de la Consolació