¿Com afrontem l’assetjament escolar?

A mitjan mes d’octubre passat, una adolescent de 14 anys es va llevar la vida a Sevilla poc després de sortir de classe. Tots els indicis indiquen que la motivació va ser l’insuportable l’assetjament que patia a l’escola.

En aquells dies, em trobava viatjant per diversos països del Con Sud a Llatinoamèrica, impartint xerrades i tallers de diverses temàtiques educatives. El meu enfocament habitual és convidar a reflexionar sobre aspectes generals de l’educació, que tenen a veure especialment amb el propòsit de l’escola, i la influència cabdal del clima relacional per donar un sentit de creixement integral a l’estada a l’escola de milions d’infants i joves durant tants anys.

A una d’aquestes xerrades, a la regió d’Entre Ríos al nord de l’extensa província de Buenos Aires, una dona es va apropar i, identificant-se com a metgessa i mare d’un noi d’11 anys, va voler compartir la situació d’assetjament que pateix el seu fill, la seva reacció davant d’aquest dolor, i la resposta de l’escola. La directora i els mestres, m’explicà, li van suggerir que portés el nen al psicòleg perquè agafés forces per suportar la situació, davant la impotència que les mestres van sentir per resoldre la situació. Ella es va incomodar davant d’aquesta resposta i la seva reacció va provocar que li suggerissin que potser ella no se sentia a gust a l’escola. La realitat és que no van prendre més iniciatives per aturar un assetjament, que també es donava a les xarxes socials. La directora li contestà que allò passava fora del centre. El seu fill no volia anar a escola, plorava a les nits, patia cefalea i dolors abdominals. El nen es negava a anar al psicòleg perquè no entenia que hagués d’estar ell, i no els seus assetjadors. Mentre m’ho explicava, les llàgrimes s’escorrien per les seves galtes.

Quan l’abús succeeix a la nostra escola

A l’escola de Sevilla, la família ja havia advertit de l’assetjament de la seva filla Sandra, però el centre no va reaccionar. Sevilla i Entre Ríos connectats per una situació més freqüent del que creiem, i davant de la qual no reaccionem sinó és que es dona una situació tan greu com la del suïcidi.

Estic segur que cap mestre és insensible davant de situacions semblants. Estic segur que quan llegeixen aquestes notícies o saben de casos similars en altres centres educatius, se senten trasbalsats. El desafiament, però, és quan succeeix a la nostra escola. Ens veiem enmig d’alumnes i famílies que tenen noms, cognoms, rostres familiars, i ens veiem davant no només de l’assetjador, sinó dels altres companys de classe, testimonis imprescindibles i, per això mateix, còmplices involuntaris del que passa.

El psicoanalista José Ramón Ubieto, també assagista i columnista, ha escrit moltes vegades sobre la importància d’actuar i influir sobre els “espectadors”, necessaris per a l’assetjador, perquè la seva acció tingui l’efecte pervers que persegueix. La dificultat és que, si mirem al pati de butaques mentre a l’escenari succeeix el drama de l’assetjament, contemplen un nombre d’alumnes elevat, què ens obliga a actuar sobre tantes altres famílies. L’ombra del desprestigi i d’una onada gran d’escàndol ens paralitza, fins a optar, potser inconscientment, però també irresponsablement, per ignorar a la víctima, veure-la una davant de molts, i acabem pensant que és normal i que segurament ha fet quelcom per provocar la seva situació. Els assetjadors, potser també assetjats en altres contextos, sempre identificant amb facilitat la fragilitat de les víctimes.

Per això hi som els educadors i adults. Per evitar caure en una ceguera que esdevingui covardia.

Pepe Menéndez
Assessor internacional en educació
@PepeMe