Gaudí: de Reus al Cel

Ser de Reus és portar dins una manera de mirar el món, és tenir al cor una barreja d’esperit inquiet, ironia fina, molta rauxa, capacitat de treballar de valent i de somiar en gran sense fer-ne gaires escarafalls. Reus és ciutat oberta, de mercats i d’idees, de gent que viatja però sempre torna. Ser de Reus és tenir una memòria cívica i creativa que ha sabut resistir el pas dels segles, des de la burgesia industrial del segle XIX fins a la vitalitat cultural d’avui. I és, sobretot, saber que des d’una petita ciutat es pot parlar al món. Entre els seus fills més il·lustres, Antoni Gaudí i Cornet ocupa un lloc singular.

El geni del modernisme català va forjar el seu esperit contemplatiu i obstinat al Baix Camp, la seva ànima és filla d’aquest territori. Les hores d’observació de la natura van ser el primer laboratori del seu pensament. Gaudí no només veia: meditava el que veia. Les formes del món —les fulles, les branques, els caragols marins, els perfils de les muntanyes— es converteixen en teologia natural. No hi ha separació entre bellesa i fe, entre ciència i espiritualitat.

No era un home de miracles espectaculars, sinó d’una coherència obstinada. Vivia amb austeritat, resava amb profunditat i treballava amb una entrega total. En els darrers anys dedicava cada gest a “l’obra de Déu”.

El seu art no és vanitat ni orfebreria d’ego: és oració en pedra, catequesi feta forma, Evangeli construït amb mans humanes. Per a Gaudí, el veritable arquitecte de la Sagrada Família és Déu, ell només n’és el servent.

Aquesta consciència profunda de ser instrument més que autor és clau en el seu camí de santedat. El procés de beatificació no busca consagrar un artista sinó reconèixer un creient. Gaudí mostra que l’art pot ser una forma de pregària i que la creativitat, quan neix d’una vida interior fecunda, pot conduir a Déu. El seu origen fou Reus; el seu destí, la Sagrada Família; i el seu horitzó, el Cel.