‘Dilexi te’: on la teologia es fa pregària

Quan el papa Lleó XIV va publicar l’exhortació apostòlica Dilexi te, molts vam pensar que hi ha paraules que ens retornen a casa. El títol mateix, T’he estimat, ens situa d’entrada en el cor de l’Evangeli, en allò essencial que sovint oblidem entre debats, estructures i reformes: l’amor concret, actiu i misericordiós de Déu. És un retorn a l’essencial que dona sentit a tot el que som i fem com a cristians.

Dilexi te no és un document més; és una invitació a tornar al primer amor, a redescobrir que tot en la vida cristiana comença i acaba en aquest “t’he estimat”. No és una exhortació que s’imposa amb teories, sinó que parla amb la veu d’un pastor que ha après, a força d’escoltar i de pregar, que la veritable reforma neix d’un cor tocat per l’amor: d’un cor missioner, capaç de caminar amb els altres. La reforma autèntica no neix de l’estratègia, sinó d’un cor transformat per l’amor.

Lleó XIV ens recorda que estimar no és un verb del passat; és una acció que continua: Déu no va estimar, sinó que estima. I d’aquí neix tot el dinamisme d’aquest text: un moviment que va del cor de Déu al cor del món, i que demana als cristians —i a tots nosaltres— deixar-nos estimar per poder estimar millor, especialment els més pobres, no per beneficència sinó per revelació. És un amor que no aïlla, sinó que crea poble, que construeix comunitat i que ens educa en l’art de caminar junts. Només qui es deixa estimar pot aprendre a estimar de debò.

Llegir Dilexi te és com entrar en un diàleg que no s’acaba, on la teologia es fa pregària i la doctrina esdevé gest de tendresa. Hi trobem un to de proximitat que desarma —utilitzant el llenguatge del Papa—, una mirada que no jutja sinó que acull, i una proposta de vida que sap que l’Evangeli no es predica només amb paraules, sinó amb la manera d’estimar i de viure: en sinodalitat, escoltant-nos, discernint plegats i assumint corresponsablement la missió. Quan la teologia esdevé pregària, la fe es transforma en vida compartida.

El text arriba al cor perquè no parla només de Déu, sinó de com Déu parla d’amor amb la seva vida, amb la seva paciència i amb la seva confiança en nosaltres. I això, senzillament, és Bona Notícia, però també un repte: el de comprendre-ho i fer-nos propers als qui més ho necessiten —els pobres— per donar-los allò que els pertoca. L’amor rebut es converteix així en responsabilitat concreta envers els més vulnerables.