Dolors Bramon, obertura al coneixement profund de l’altre

M’ha alegrat molt que la islamòloga Dolors Bramon (Banyoles, 1943) hagi estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi «per la seva recerca i divulgació en diversos àmbits de la història política i social del nostre país». Llegir el seu llibre L’islam avui i parlar amb ella en el canal de Cruzando Fronteras m’ha fet descobrir la seva passió, el seu compromís i el seu rigor en el camp d’investigació en què desenvolupa la seva activitat intel·lectual. Des del seu domini de l’islam, sap descendir amb facilitat i fer una lectura del que passa en les nostres societats occidentals amb la interacció amb els creients d’aquesta religió, sense deixar d’alertar-nos de les desviacions de l’autèntic seguidor d’Al·là. 

«L’islam avui. Alguns aspectes controvertits» de Dolors Bramon

M’impressiona el domini del tema que té Dolors. Durant l’entrevista, ofereix contínuament dades, analitza en profunditat, contextualitza, domina les paraules clau i és molt crítica amb el mal ús que els periodistes fan d’alguns termes. La nostra professora, una reconeguda autoritat en la matèria, ens ofereix eines que fan que orientar-nos amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l’Islam i la seva inserció en el nostre món.

Dolors remarca que hi ha tants «islams» com persones que practiquen l’islam. Fins i tot hi ha persones que diuen que practiquen l’islam, però no ho sembla. A més a més, això ve avalat perquè en l’Alcorà –llibre que els musulmans consideren la paraula de Déu dictada– un dels verbs que més apareix és «raona», «pensa». «El llibre sagrat convida al lector a analitzar, interpretar, i per tant cadascú el llegirà i interpretarà segons el cervell que tingui. Hi ha gent que s’anomena musulmana i a qui jo no posaria aquesta etiqueta. Per exemple, els terroristes –com molts d’altres–: jo estic convençuda que no segueixen la doctrina de l’islam», puntualitza Bramon.

Dolors anima a deixar de donar validesa a molts tòpics sobre la condició de la dona dins de l’islam: «La tesi que puc demostrar és que l’islam, en el seu naixement, va ser una doctrina revolucionària a favor de les dones. Van ser els homes els qui van començar a llegir per primera vegada el text de l’Alcorà i el van interpretar. Li van donar una direcció totalment contraria a la dona». La visió que els talibans tenen de la dona fa que ella no els consideri musulmans: «No es pot anomenar musulmans als talibans, perquè no practiquen l’islam. No hi ha res en els textos islàmics que impedeixi el dret de les dones a l’educació, però van dir que les dones no tenien drets. Això no és l’islam».

El desarrelament dels joves a Europa

Trobo il·luminador el que comenta la nostra islamista sobre els joves. Hi ha joves europeus –i no europeus– que no acaben de trobar el seu lloc a la societat. Això passa especialment amb els fills d’immigrants que no se senten representats per la cultura dels pares –per exemple, marroquina o paquistanesa, la cultura familiar de la qual formen part–, però tampoc no s’arrelen en la cultura que troben aquí. Tot i que han anat a l’escola, que parlen català i han seguit els cursos. Aleshores es produeix un desarrelament; n’hi ha molts que el superen i uns altres que no.

«Aquestes persones joves que no superen aquest desarrelament és evident que tenen dificultats per part de la societat catalana receptora: si tens un cognom àrab difícilment trobaràs feina o podràs llogar un pis…», indica Bramon. Aleshores, si troben algú que els manipula i els fa veure que aquest pretès «estat islàmic» els convertirà en persones importantíssimes, en protagonistes de la Història, hi ha molts nois que hi «cauen».

En el llibre denuncia que «la història va plena d’exemples que corroboren un ús erroni i confusionista de la idea de gihad, una paraula que apareix trenta-cinc vegades a l’Alcorà. El gihad sempre ha estat un esforç que ha de fer tot musulmà per a ser millor persona cada dia, i el que ha de fer una col·lectivitat per a ser cada dia una millor col·lectivitat. És cert que, a l’Alcorà, gihad hi apareix deu vegades en el sentit de lluita. «Però un cop llegit tot l’Alcorà, veus que una lluita, una guerra, ha de reunir unes condicions. Per exemple, un musulmà no pot lluitar contra un altre musulmà, i això s’ha fet des del primer dia. També els cristians no han de matar, i maten que dona gust. És a dir, una cosa és la teoria i una altra la pràctica», conclou la nostra entrevistada.

Després d’haver-me llegit el llibre i de la llarga conversa amb Dolors, estic convençut que ens queda molt per avançar si ens tanquem al coneixement de les altres religions en profunditat.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7