Menu
14 d'octubre de 2025
Pequín, juliol de 2025. Davant l’Estadi Olímpic, símbol d’una Xina que avança amb pas gegantí cap a la plena modernitat tecnològica i econòmica, m’acomiado d’aquest país que m’ha acollit amb una calidesa entranyable. Després d’acompanyar en Mao fins a la feina —una bona caminada i un trajecte en metro— reflexiono sobre el que hem compartit. Les seves paraules, més que conversa de comiat, han estat confidència espiritual.
En Mao és un laic consagrat que no ha fet encara els quaranta. Batejat en la seva primera joventut, va portar aires nous dins la seva família de pagesos d’un poble petit on tothom es coneix. Després el seguiren la germana —avui monja d’una congregació xinesa— i, més tard, els mateixos pares, convertits pel testimoni joiós dels fills. Com molts altres joves creients, en Mao no treballa per l’Església ni té cap reconeixement institucional; la seva vida és senzilla, comunitària, celibatària i profundament evangèlica, inserida al cor de la societat. Aquesta és una de les cares més potents del cristianisme actual a la Xina: laics que no esperen permís per viure l’Evangeli.
Durant tres setmanes he visitat Pequín, Xangai, Xi’an i altres indrets. A tot arreu, l’acollida ha estat fraternal. I a tot arreu, he trobat una Església viva, tot i no disposar d’altaveus socials: assemblees motivades, joves que preguen, capellans fidels, tot i les contrarietats que no manquen. Comunitats petites però decidides. A les misses dominicals, ressona una fe d’arrels fondes, musicalitzada amb cantarelles que em són familiars pels meus anys al Japó. L’Església és discreta, però no pas esvaïda. És humil, però amb una dignitat que impressiona.
Oficialment, es parla d’uns dotze milions de catòlics al país. Però a la Xina, les xifres sempre són relatives. A més de l’Església “oficial”, hi ha una Església “subterrània”, no reconeguda per l’Estat, que no vol sotmetre la vida cristiana al control governamental. Malgrat tot, el diàleg diplomàtic entre la Santa Seu i la República Popular ha obert una escletxa d’entesa: actualment, vuitanta de les noranta diòcesis xineses tenen bisbes reconeguts tant per Roma com per Pequín.
És un gir important si tenim present que fa tot just cinquanta anys, durant la Revolució Cultural, tant esglésies com monestirs i mesquites van ser destruïts sistemàticament, i els seus responsables empresonats o executats. Avui, la religió no és promoguda, però tampoc perseguida amb la mateixa virulència. El control és absolut, però també hi ha espais de respir, finestres obertes a l’evangelització. En una parròquia que vaig visitar, el rector m’explicava que van poder reconstruir l’església fa sis anys amb un terç dels fons procedents del govern local, un terç de la diòcesi i un terç dels fidels. Gent senzilla, decidida, alguns amb arrels catòliques profundes, d’altres batejats en edat adulta. I tot amb una gran naturalitat.
Però no es pot entendre la Xina actual sense parlar del control. Després de la pandèmia, el país s’ha convertit en una xarxa digital total: càmeres, reconeixement facial, escànners de documents a cada estació, edifici, cruïlla. “Així estem més segurs”, repeteixen molts. I ho diuen sincerament. Però també he notat, entre línies, en silencis, una set continguda de llibertat.
I una altra cosa m’ha cridat l’atenció: la presència de joves i adults de mitjana edat pregant no només a les esglésies cristianes, sinó també en temples taoistes, confucians o budistes. Un retorn al sagrat, potser. Una revifalla del sentiment religiós entre les noves generacions, que sorprèn en un país on, des de fa setanta-cinc anys, totes les religions han estat presentades oficialment com a supersticions superades pel socialisme científic. I tanmateix, la fe no mor. Ressorgeix. Rebrota en llocs inesperats, en silencis persistents, en mirades plenes d’interioritat.
Hi ha comunitats parroquials que preguen i comparteixen amb una naturalitat que recorda els primers cristians. Hi ha una fe devocional que, des d’Occident, podria semblar tradicionalista, però que aquí s’expressa amb autenticitat i llibertat interior. També hi ha una presència creixent del carisma i la renovació, que en alguns contextos pren una força apostòlica notable.
Tot això ho he viscut amb una familiaritat inesperada. Els caràcters xinesos que vaig aprendre al Japó m’han obert portes: he pogut llegir, escoltar, preguntar, comprendre. I m’hi he sentit a gust. Els joves xinesos s’assemblen molt als nostres: volen estabilitat, però també afecte, comunitat, sentit. Sota les pantalles gegants, els gratacels lluminosos i el ritme frenètic, batega una humanitat amb set de plenitud.
Una frase de l’Evangeli m’ha acompanyat aquests dies: “Allà on hi ha el teu tresor, hi haurà també el teu cor” (Mt 6,21). I jo he vist cors lliures i alegres dins un sistema tancat que es protegeix obsessivament de qualsevol influència exterior, vingui de Google o d’un lliurepensador. I tanmateix, com escrivia el poeta Li Bai: “La lluna no coneix fronteres; la llum arriba a tothom.”
I així torno cap a la vella Europa, tan lluny i alhora tan a prop. Enriquit i enfortit per molts moments viscuts en llocs i circumstàncies aparentment distants, però tan semblants quan es viuen des d’un cor generós i amb germans amb qui compartim la fe i testimoniem una esperança que no decep, perquè està fonamentada en l’Amor que no mor.
Com diu el profeta Isaïes: “El desert i la terra eixuta cridaran de goig, la terra estèril s’omplirà de flors” (Is 35,1). I enmig d’aquesta Xina tan plena de contradiccions, jo he vist flors que neixen en el silenci, i somriures que no es poden controlar.
Cinto Busquet
Rector de la parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella
