Menu
17 d'abril de 2025
Per a molts observadors, l’ecologia comporta, de facto, un aspecte neopagà que la converteix en una religió neoanimista fundada en la sacralització de la naturalesa i en el retorn a les cultures arcaiques consagrades a la deessa Terra. Amb tot, no és necessari dir-se neopagà per adoptar una posició pagana o anticristiana. Aquest darrer aspecte és molt present en àmbits radicals de l’ecologia, com ho són els partidaris de l’ecologia dita profunda, ja que aquesta forma d’ecologia és clarament panteista.
Es tracta de defensar Gaia, la mare Terra. En aquest sentit, l’ecologia radical explora quan va tenir lloc la desdivinització de la naturalesa, tema analitzat per Martin Heidegger, a fi de combatre el desencantament del mon, explicat per Max Weber, abans que Friedrich Nietzsche.
En aquest article no pretenem analitzar l’aspecte pagà de l’ecologia, sinó una de les seves derives o de les seves conseqüències: l’anticristianisme, en particular, en la seva versió catòlica que, com veurem, pot tenir diversos orígens.
Existeixen moltes formes d’ecologia, però es defineixen, principalment, de dues maneres: la primera, tal com hem anunciat anteriorment, és l’ecologia dita superficial (shallow ecology), moderada en les seves propostes, que defensa, principalment, la idea d’una desenvolupament sostenible. La segona és la deep ecology o ecologia profunda que té uns pressupòsits nítidament antimoderns i anticristians.
La primera és la concepció dominant avui en dia. És coneguda, també, amb el nom d’ambientalisme. Antropocèntrica en els seus fonaments, es limita a articular una simple gestió de l’entorn, orientada a conciliar la preocupació ecològica, d’una banda, i la producció industrial de l’altra i a proposar solucions puntuals, sense posar en tela de judici els fonaments de les societats occidentals. No condemna les religions monoteistes. Tot al contrari, hi ha, entre els seus defensors, una proporció força elevada de creients en una religió o altra del Llibre.
Aquesta tendència s’oposa a la segona, que és la que ens interessa en aquest article: l’ecologia profunda (deep ecology), radical en les seves doctrines i expressions. Els seus teòrics donen un sentit negatiu a la primera, perquè, segons els defensors radicals, és com una tendència de tipus reformista que, als seus ulls, només es focalitza en la reducció de la pol·lució i en la salvaguarda dels recursos materials, amb l’objectiu de garantir l’estil de vida de les societats occidentals. Li retreuen el seu aspecte optimista i cientista, és a dir, la idea segons la qual la solució als problemes ecològics es trobarà en la ciència i en la capacitat del model liberal de reformar-se. Critiquen, en definitiva, l’aspecte legislatiu i administratiu de les solucions proposades.
L’ecologia radical va ser teoritzada, als començaments, per un filòsof noruec, Arne Naëss. Influït pel panteisme spinozià i pel gnosticisme, va desenvolupar, conceptualment, aquesta forma d’ecologia el 1972, sota l’expressió d’ecosofia. Aquest terme designa, segons ell, una filosofia de vida, diferent de l’ecologia com a ciència i està centrada en la idea de realització d’un mateix. Segons ell, el principal adversari d’aquest plantejament és l’antropocentrisme desenvolupat en la Bíblia.
Segons Arne Naëss, l’ésser humà no és altra cosa que una de les formes de realitat viva que hi ha en el cosmos, sense un valor intrínsec superior. Postula la tesi de la naturalesa entesa com la manifestació d’una energia còsmica en perpetu moviment, que anima, igualment, la vida de l’ésser humà.
Les seves tesis es poden resumir de la següent manera: el benestar i el desenvolupament de la vida humana i no humana sobre la Terra posseeixen un valor intrínsec. Aquest valor inherent és independent de la utilitat instrumental de les formes de vida no humana. La riquesa i la diversitat d’aquestes formes de vida són, en si mateixes, valors, ja que contribueixen a l’expansió de la vida humana i no humana sobre la Terra.
Alhora, els éssers humans no tenen el dret a reduir aquesta riquesa i aquesta diversitat, ni a interferir-se, de manera destructiva, amb la forma no humana de vida, excepte per satisfer les seves necessitats vitals. El desenvolupament de les cultures i de la vida humana és compatible amb una disminució de la població humana i no exigeix aquesta reducció de la diversitat. La manera com els éssers humans interfereixen el món no humà és excessiva, per això el principal canvi polític, econòmic i ideològic que cal realitzar consisteix, segons Arne Naëss, en valorar la qualitat de vida més que no pas en la recerca d’un millor nivell de vida.
De fet, l’ecologia profunda refusa la Modernitat tecnocientífica, fonamentada en el cristianisme i percebuda com un impasse. Segons Giovanni Filomaro, l’ecologia profunda ha de ser entesa com una temptativa d’ordenar ontològicament l’home i la naturalesa, amb l’objectiu de crear una nova manera de pensar i d’actuar, una filosofia de nova via, un nou paradigma ecològic caracteritzat pel seu holisme i pel seu radicalisme. Holístic perquè refusa l’atomització del coneixement i de la realitat i radical, perquè vol anar a l’arrel de les coses, tot criticant i desconstruint la màquina tecnomorfa creada per la ciència moderna tot restaurant, en la seva integritat, el sentit perdut de l’harmonia entre l’ésser humà i la naturalesa.
Des d’aquest enfocament, s’afirma el caràcter vivent en la naturalesa, en el sentit de la hipòtesi Gaia de James Lovelock. El 1969, aquest biòleg britànic va proposar, partint d’un suggeriment de l’escriptor Louis Golding, la hipòtesi Gaia, que porta el nom de la deessa Terra. Segons aquesta hipòtesi, la Terra és un ésser viu. Aquesta teoria panteista, tot substituint la deessa Gaia per la Terra, veu, en el nostre planeta, un vast sistema autoregulat, l’ecosfera, és a dir, un conjunt format per la biosfera, el seu substrat geològic i l’atmosfera.
Partint d’aquesta hipòtesi, aquests teòrics consideren la Terra com la nostra mare. Consegüentment, l’hem de respectar i de defensar. Michel Maffesoli qualifica aquesta actitud de dionisisme, ja que el déu d’aquesta terra, Dionís, seria l’arquetip de la sensibilitat ecològica. En aquest sentit, l’ecologia radical s’aproxima, clarament, al neopaganisme. Sobre aquesta qüestió, Stéphane François postula l’existència de llocs sagrats predestinats a la celebració de cultes i l’existència de cicles còsmics que forçarien els homes a posar-se en harmonia amb el món.
Segons Edward Goldsmith, teòric britànic de l’ecologia radical, l’ésser humà, integrat a un temps cíclic fundat sobre l’etern retorn de totes les coses, acumula coneixement amb l’única finalitat d’adaptar-se millor a la naturalesa, sense imaginar que pugui fer el contrari, adaptar la naturalesa a les seves necessitats humanes.
Aquest vincle seria distintament afirmat, segons els ecologistes radicals, per les religions orientals, especialment pel budisme, per l’hinduisme o pel xintoisme. En l’hinduisme que, pròpiament, no es pot qualificar de panteisme, com diu Raimon Panikkar, Brahma, el fonament últim de la realitat, és el principi espiritual inherent a tota entitat, el que hi ha d’etern en ella i el que és comú a tots els éssers que conformen el vel de Maia. Aquesta unitat subterrània obre les portes a una visió que transcendeix les diferències i les oposicions de la superfície i permet entreveure la no-dualitat que subsisteix a tot el que hi ha.
Els ecologistes radicals consideren que, des de l’esdeveniment del cristianisme, Pan, el déu de la totalitat i de la naturalesa, ha mort. Retreuen aquesta mort al cristianisme. Des d’aquesta perspectiva, no antropocèntrica i no monoteista, la Terra i l’univers són percebuts com un gran Tot harmoniós en el qual l’ésser humà està integrat, en ella, ontològicament.
Segons l’investigador romanès Mircea Eliade, la ciència moderna no hauria estat possible sense el cristianisme que va ser un factor decisiu a l’hora d’esborrar la sacralitat del cosmos, neutralitzar-la i banalitzar-la. Va dessacralitzar el cosmos i, amb aquesta operació, va fer possible l’estudi objectiu i científic de la naturalesa. La tècnica, en definitiva, la civilització occidental és el resultat indirecte del cristianisme que ha reemplaçat, al seu entendre, el mite de l’Antiguitat.
Aquests ecologistes radicals, adeptes a l’ecologia profunda, desenvolupen una visió del món de caràcter holístic i circular i s’oposen a una visió lineal de la història, pròpia de la visió bíblica, centrada en el Llibre de l’Èxode. En aquesta concepció, la història té un origen (gènesi) i un final (apocalipsi), tendeix a un futur lluminós seguint una lògica i fent del progrés el motor del desenvolupament de la civilització.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
Març / Abril de 2025
