Escenografies

Els dies que van envoltar la mort de l’estimat papa Francesc i l’adveniment esperançat de Lleó XIV, es van posar de manifest les bellíssimes obres d’art que ornen els murals de basíliques i palaus perquè els fidels prefigurin les glòries del cel.

Si aquestes visions són estàtiques, les que ens oferien els cardenals i dignitats, combinant el vermell majestàtic amb resplendors diverses, eren ben vives. En podríem dir escenes en moviment pausat, reflexiu i solemne, d’amplitud representativa del món cristià. Una grandesa que va commoure tots els cors.

Per tal de completar la realitat de tanta magnitud i acostar-la al cristià més senzill, podem imaginar que un director de categoria oferís un final digne de glòria. Seria aquest: des del fons compacte de dignitats porprades, s’obre pas un home vestit amb túnica blanca de fil i s’acosta a poc a poc fins a la primera fila, on seu Lleó XIV acabat d’elegir. L’home, jove, es detura, el mira i li diu: “Pere, com hem pogut arribar fins aquí?”. Lleó XIV el mira i exclama: “¡Jesús!”. El nou arribat respon: “Veig que em reconeixes, no em negues com el primer…”. Continua: “Vaig venir a portar la pau, però veig que el món és ple de guerres… ¿Què hi feu, aquí, amb tanta ostentació mentre mig món es mor amb violència?” “Jesús, no és voluntat meva”. “Hauria de ser una càrrega. Ja sé que en el fons del cor ho reconeixes, però, estimat fill, germà i pare de tot fidel, hauria de prevaldre el que us vaig recomanar: estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. Tota altra cosa és supèrbia. O, si ho vols dir així, teatre”. Arribats en aquest punt, tots dos van fer memòria del recorregut dels Peres anteriors, fins al present. Es van fer una abraçada i l’home vestit amb túnica blanca de fil va desaparèixer entre la multitud consagrada.