A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), aquest agost, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, ha fet públiques unes dades sobre l’ús del català a les celebracions religioses. Són d’un baròmetre del CEO que incomprensiblement encara no s’ha fet públic a l’hora d’escriure això. El director Armengol em va facilitar via X (abans Twitter) un quadre que, resumint, diu que el 25,5% dels enquestats va a cultes només en català, el 33,3% ho fa en català i castellà i el 22,1% només en castellà. A la UCE tot van ser esgarips i exigències, però el cert és que l’ús exclusiu de la llengua catalana està per damunt del castellà. I, mireu qualsevol agenda, la immensa majoria dels actes no litúrgics, almenys els catòlics, es fan en català.
Si ho comparem amb l’últim baròmetre publicat pel CEO, a més, els catalans castellanoparlants són un 45% i els catalanoparlants un 43%. I, en tot cas, un contundent 88% considera totes dues llengües com a pròpies. En una altra filtració de l’estudi que dèiem donada a conèixer a El Punt Avui, es revela que, dels catòlics de missa setmanal, “el 25% s’expressen habitualment en català i el 54,2% només en castellà”. O sigui que la proporció favorable al català supera amb escreix la llengua dels fidels i una mica la del conjunt de catalans. Però es veu que això és un desastre i una amenaça per la llengua.
Tot el que es faci a favor del català em sembla perfecte, només faltaria. Però em temo que el problema, si n’hi ha, no és a les esglésies, precisament. Al contrari. Fa més o menys un any que vaig regularment a una missa bilingüe. Per la majoria d’assistents deu ser la vegada que senten (i resen o canten) més en català de la setmana. I de mica en mica s’omple la pica.
Tampoc sé si aquest és un dels principals problemes de l’Església. En català o en castellà, les paraules ressonen massa. I, en castellà o en català, sovint s’entenen poc. Diria que és més urgent això altre.
