12 de febrer de 2026

Freud explicat amb claredat i admiració per Stefan Zweig

12 febrer 2026

És la tercera part del llibre de Zweig Die Heilung durch den Geist (1931), títol que ha passat a subtítol: La curació a través de l’esperit. La traducció de Marc Jiménez Buzzi és acurada i llegible, cosa que realça un text notable del gran escriptor vienès, sempre clar i ponderat en els seus judicis biogràfics, veritables obres mestres.

Stefan Zweig (1881-1942) conegué el seu contemporani Sigmund Freud (1856-1939) i el va tractar assíduament fins a dedicar-li aquesta biografia en 1931 quan ja havia sobrepassat de llarg els 70 anys. Parlar sobre les biografies de Zweig fa vergonya, perquè han estat amplament comentades i valorades. Aquí, però, cal remarcar la nitidesa amb què descriu l’itinerari del creador de la psicologia profunda. Els passos successius són fruit de la seva agudesa mental, però sobretot de la seva honradesa. El camí des dels seus estudis a la universitat fins a la creació d’un mètode per accedir a l’inconscient es perfila de manera lenta però implacable. Està tan ben descrit i motivat que la lectura no resulta difícil de seguir, sinó al contrari. En descriu la lògica interna. Fins sobre les darreres obres de Freud, les més discutides, troben una certa justificació comprensible. Si se li pogués retreure alguna cosa seria la benevolència i admiració vers el biografiat, tan laudatòria i entusiasta que a vegades far la impressió d’un parti pris. Clar que aquesta remarca, aplicada a tan gran escriptor, resulta agosarada i tan sols es pot prendre cum grano salis. Si comparem, per exemple, aquesta biografia amb la tesi doctoral de Marie Balmary (no acceptada per la Sorbona i publicada com a llibre: L’homme aux statues, Grasset, 1979 i 1997), tot resultaria molt més matisat.

L’obra es compon de nou capítols. Comença amb l’anàlisi de la situació al tombant de segle, en el camp científic però també en el vessant social. En recalca les contradiccions, les pors i inhibicions, a què Freud va plantar cara amb un alt cost personal i professional. El següent és una semblança del biografiat, no una biografia completa, sinó el més significatiu en to laudatori. Un tercer capítol relata el punt de partida del jove doctor a qui no agrada gens l’exercici de la medicina de l’època i el camí de recerca sobretot a partir del contacte amb Charcot. Segueix la descoberta del món de l’inconscient, no entès ja com l’incognoscible sinó com l’ocult a què cal aproximar-se. Com trobar-hi una porta d’accés? Evidentment, cap dels mètodes mèdics en ús a l’època resulta apropiat i cal crear-ne un de nou.

El capítol següent parla dels somnis i dels actes fallits, perquè és quan part de l’inconscient emergeix a la consciència. Cal provocar aquest estat de vigília relaxada a través de la hipnosi? Freud sembla estar-hi d’acord, per acabar rebutjant aquesta intromissió forçada. Així s’arriba a la necessitat d’interpretar-los. La metàfora del descens a les profunditats amplia enormement el material psíquic de la persona.

El capítol següent narra la descoberta del mètode adequat per a aquest descens, la tècnica de la psicoanàlisi, la transferència, i les desviacions no acceptables. En el capítol que segueix s’aborda com Freud va arribar, sense haver-ho pretès, a la ciència sobre el món de les pulsions, la del plaer, detalladament estudiada i descrita des de la infància, i la de la mort o destrucció, molt menys elaborada. El capítol següent podria ser considerat com el darrer i presenta les darreres intuïcions de Freud quan, passats els setanta anys d’edat («mirada crepuscular», diu l’autor) es gira de l’individu cap a la humanitat en conjunt. Són les darreres obres en què examina el malestar de la cultura i el paper de la religió. Fins Zweig reconeix que aquí Freud se sent poc segur i dubta, prescindeix del seu propi mètode i teoritza. Ha sortit del seu terreny conegut i se sent perdut. Un darrer i breu capítol ofereix una valoració general del treball freudià, comparat amb el descobriment dels raigs X per Röntgen. «Veure» l’interior del cos humà és parangonat amb «veure’n» l’ànima, per acabar el capítol —i el llibre— amb una aguda citació de Gœthe: «Només el que és fructífer és veritable». Una biografia que cal llegir.