Josep Otón: inconscient i mística

El pensador Josep Otón, professor d’història i escriptor, ha tornat a posar a Cruzando Fronteras el focus en la profunda connexió entre la psique humana i l’experiència transcendent. Amb motiu del 25è aniversari de la seva obra fundacional, El inconsciente, ¿morada de Dios? (Sal Terrae, 1999), Otón reflexiona sobre la seva trajectòria i l’actualitat de la seva tesi. El seu treball no només va posar ponts entre la psicologia i la mística cristiana, sinó que també va establir les bases de la Pedagogia de la Interioritat, un enfocament vital en la superficialitat de la societat contemporània.

La premissa central d’Otón desafia tant el reduccionisme de certes escoles psicològiques com un espiritualisme ingènua. Per a ell, l’inconscient no és simplement un magatzem de traumes o un “enemic” de la fe. És la pantalla o el recipient que acull la gràcia divina. Utilitzant la metàfora del vi que s’adapta a la forma del seu recipient, Otón explica que la gràcia de Déu es manifesta segons la psicologia, la història i el temperament de cada persona. “No es tracta que tot sigui Déu, ni que tot sigui un simple flux psíquic”, afirma. És en aquesta complexa mediació, que exigeix discerniment, on la mística esdevé accessible.

La necessitat de preparar el “terreny” per a aquesta sembra espiritual va portar Otón, juntament amb col·laboradors com Elena Andrés i Jordi Osúa, a desenvolupar la Pedagogia de la Interioritat. Inspirant-se en la paràbola del sembrador, aquesta pedagogia busca llaurar el “cor de l’home”, traient les pedres de la rigidesa i les males herbes de la superficialitat. L’objectiu és crear la sensibilitat necessària per a la introspecció, l’art i l’acollida de la Paraula, tot transcendint una fe merament intel·lectual o d’obediència. És un pas clau per a la nostra societat, en paraules d’Otón, “força superficial, que funciona amb tanta tecnologia que oblida els endins”.

Discerniment i equilibri místic

Un moment de l’entrevista entre Francesc Cordero i Josep Otón, dedicada a la recerca del món interior

El territori de l’experiència espiritual és complex, i Otón adverteix sobre la doble temptació de la polarització: el “misticisme ingenu” que busca fenòmens espectaculars i el “reduccionisme racionalista” que desacredita qualsevol manifestació afectiva. Per aconseguir l’equilibri, subratlla la importància de la prudència i el discerniment, conceptes que l’Església ha reforçat recentment amb les noves normes sobre fenòmens sobrenaturals.

El professor Otón acull aquestes directrius com una confirmació del seu plantejament, que sempre ha convidat a relativitzar la manifestació per anar a la font. Citant el filòsof Paul Ricoeur, insisteix que cal evitar la temptació de “convertir el signe en ídol”. Tota experiència, per carismàtica que sigui, ha de ser passada pel sedàs de la Paraula de Déu i de la tradició de l’Església. “El missatge de la Mare de Déu, si l’hem de resumir, és ‘feu el que ell us digui’, i el que ens ha dit Jesús és a l’Evangeli”, recorda.

Els ponts cap al “fals ateu”

Un dels aspectes més colpidors de la seva reflexió és la presència de Déu en la vida de qui es considera no creient. Otón comparteix testimonis impactants, com el de l’escriptor Daniel Vázquez Sayés, fill de Manuel Vázquez Montalbán, que es defineix com un “fals ateu”. Arran de la mort del seu fill, Daniel va viatjar a Assís per encendre una espelma a sant Francesc, esperant que aquesta il·luminés el camí del seu fill cap a la trobada amb l’avi.

De manera similar, Otón al·ludeix a l’escriptor Javier Cercas, que s’identifica amb el “boig del fanal” de Nietzsche: “No crec en Déu, però m’agradaria molt creure”. Aquests exemples demostren que, més enllà de la filiació institucional, existeix un anhel innat de transcendència que l’Església ha d’atendre. Per a Otón, això subratlla la necessitat d’una Església oberta, amb “atris dels gentils” on la gent pugui buscar Déu, sense pressions proselitistes, sinó amb la paciència i saviesa que la tradició atresora.

Després de 25 anys d’escriptura i diàleg, la lliçó més personal de Josep Otón és la paciència. El temps actua com un decantador que ajuda a separar l’autèntic de l’accessori. La seva obra, iniciada en un retir al seu estimat Horta de Sant Joan, continua essent un far que guia creients i no creients a explorar aquest misteriós i fascinant territori interior, la “morada de Déu” en el cor humà.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7