‘Perfect days’, l’elogi de la vida senzilla

Perfect days, Wim Wenders, Japó 2023

Qui no recorda El cielo sobre Berlín (1987), aquella màgica pel·lícula sobre un àngel que per amor vol compartir el destí de la humanitat; o París, Texas (1984), aquella paràbola de l’home que va a cercar la seva dona al fons del desert, a un vulgar prostíbul d’un poble curiosament anomenat París, a l’Estat de Texas; o La sal de la tierra (2014), aquell documental sobre el fotògraf Sebastiaô Salgado i els paisatges que va immortalitzar com a reclam ambientalista; o encara aquella curiosa pel·lícula documental sobre el papa Francesc, Un hombre de palabra (2018). Crec que els amants del cinema les recorden i ho fan amb un sentiment de gratitud envers Wim Wenders per haver-nos ofert aquests regals que posen llum i sal a la nostra vida. I això mateix és aquesta preciosa proposta, Perfect days, llum i sal per a tots nosaltres, perduts enmig del brogit contemporani.

Hirayama és un ciutadà japonès plenament satisfet amb la seva rutinària vida de netejador d’urinaris a la ciutat de Tòquio. Seguim repetidament aquesta seva rutina, despertar-se amb el llibre llegit la vetlla a les mans, llevar-se i fer la seva higiene personal, sortir a treballar amb la seva furgoneta tot escoltant música dels anys 60 i 70 amb les seves cintes de casset, treballar molt seriosament i educadament per acabar a un balneari on banyar-se pulcrament al costat d’altres persones grans que també hi assisteixen i anar després a menjar a un senzill restaurant de barri. I això és tot. Només que poc a poc anem coneixent una mica més aquest curiós personatge, però sense saber-ho tot, ni del tot, perquè ja n’hi ha prou. Hirayama és un home feliç.

Perfect Days és l’elogi de la vida senzilla, lluny dels enginys tecnològics, per paradoxal que això sembli al país de la gran tecnologia, lluny també de les controvèrsies i eternes discussions humanes que només porten mals de cap i problemes; també paradoxal a un país de molt fondes arrels col·lectives, lluny dels neguits personals que endevinem que s’han manifestat també a la vida del nostre protagonista, però que no ens són desvetllats del tot. Perquè Hirayama és una espècie d’eremita urbà que viu en un minúscul apartament, amb només les mínimes comoditats que calen per subsistir, amb una furgoneta que li permet desplaçar-se en una gran ciutat per anar al seu treball i que acull a qui se li presenta, parent o col·lega de feina. Tot plegat és un càntic a la vida harmoniosa. No es parla d’espiritualitat, però sens dubte el nostre protagonista té una enorme riquesa interior que no ens explica, que no llueix, que no divulga, perquè val per a ell i respecta prou a la resta dels humans per no pretendre cap mena de proselitisme.

I venen ganes d’anar a trobar aquest heroi contemporani, aquest sant de la vida moderna, i abraçar-lo, agrair-li la seva presència i el seu testimoniatge. O potser cal anar a trobar el gran Wim Wenders que, de tant en tant, ens ofereix un cinema més poètic que no pas simplement visual i discursiu, un cinema que és com un glop d’aire fresc.

Antoni Nello
Teòleg i prevere de la diòcesi de Barcelona