Rosalía, Stranger Things i set de transcendència

En un panorama cultural marcat pel soroll digital i l’esgotament de les ideologies, sorgeix una pregunta que sembla guanyar força en els racons més inesperats de la societat: on ha quedat la llum? Aquesta és la premissa que el professor i escriptor Fran Beúnza desenvolupa en el seu nou assaig, Encontrar la lux perdida, publicat per Editorial Mensajero. En una entrevista en profunditat al programa Cruzando Fronteras, Beúnza desgrana com la cultura pop contemporània, liderada per figures com Rosalía, manifesta una recerca espiritual que la religió tradicional sovint té dificultats per canalitzar.

De la discoteca a la mística

El títol del llibre de Beúnza no és casual. Juga directament amb l’actualitat musical de Rosalía i el seu projecte ‘LUX’. Segons l’autor, l’artista catalana ha fet una tasca de “promoció” involuntària però poderosa de la recerca de la llum. Rosalía representa aquest pont entre allò profà i allò sagrat que defineix la nostra època: una generació que, tot i estar allunyada de les institucions eclesials, sent un buit que no aconsegueix omplir ni amb el consum ni amb l’èxit social.

Beúnza sosté que assistim a un “retorn a la fe d’una manera diferent”. Ja no es tracta d’una adhesió dogmàtica, sinó d’un reconeixement de la pròpia vulnerabilitat. Rosalía, en parlar dels seus buits i de la seva necessitat de silenci, connecta amb aquest “fred existencial” que molts joves experimenten avui dia.

L’aula i la pantalla

Un dels punts més reveladors de l’entrevista és l’origen de l’assaig. Beúnza explica com una classe de religió sobre els gèneres literaris bíblics, reforçada amb fragments de la sèrie Stranger Things, es va convertir en un moment fundacional. En veure els personatges de la sèrie enfrontar-se a les seves foscors, una alumna va sentenciar: “Tots hem estat la Max alguna vegada”.

Aquesta anècdota serveix per il·lustrar la tesi central de l’autor. Avui necessitem nous llenguatges per anomenar Déu. Beúnza defensa que l’ús de sèries, mems i música no és una estratègia de màrqueting buida, sinó una actualització del mètode de Jesús. Igual que el Natzarè utilitzava paràboles agrícoles per parlar a la gent del seu temps, el comunicador d’avui ha d’emprar els “artefactes artístics” actuals per extreure’n veritats profundes.

Contra la tirania del mèrit

A l’entrevista també s’aborda la crítica social que Beúnza planteja sobre la meritocràcia. En un món que exigeix competitivitat i èxit per ser valorat, el missatge cristià de la gratuïtat resulta radicalment contracultural. El professor, citant Michael Sandel, reflexiona sobre com l’esforç personal és valuós, però només quan s’esgota aquest camí del mèrit hom s’adona que “res no ens ha estat donat que no sigui un regal”.

Per a l’autor, l’Església té un paper fonamental com a “refugi i aventura”. Els joves no cerquen perfecció, sinó autenticitat i algú que “malbarati temps” amb ells. En un món de connexions efímeres, l’acompanyament sense judici és el do més preuat que la comunitat cristiana pot oferir.

Mirant cap al futur, Fran Beúnza defuig el proselitisme de masses. La seva visió per als pròxims anys no és la d’un creixement exponencial, sinó la d’un cristianisme autèntic format pel que ell anomena “minories amb alegria”. Per a ell, la descristianització cultural d’Occident és, paradoxalment, una oportunitat. En desaparèixer el pes de la tradició obligatòria, el trobament amb Jesús torna a ser una elecció lliure i personal.

El llibre Encontrar la lux perdida és, en darrer terme, una invitació a la sospita: la sospita que Déu pot parlar a través d’una cançó de Rosalía, d’un episodi de True Detective o d’una biografia d’Andre Agassi. Com conclou Beúnza, la fe no és un “per què”, sinó un “qui” que espera a l’habitació del costat per ajudar-nos a sortir del nostre propi tancament.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7