Quan els sants esperen tornar a casa després de la dana

Hi ha silencis que encara fan olor de fang. En algunes esglésies de l’Horta Sud, al País Valencià, un any després de la dana, el temps sembla haver-se quedat atrapat dins dels murs humits. El record d’aquella nit del 29 d’octubre de 2024, quan el cel es va obrir sense misericòrdia, continua present. Els veïns, en entrar als temples, miren cap amunt i encara distingeixen la línia fosca fins on va arribar l’aigua —entre dos i quatre metres en molts casos—, com una cicatriu obstinada que ningú no ha gosat esborrar.

A Picanya, la parròquia de la Verge de Montserrat és avui un espai de fe i absència. Allà on abans hi havia l’Ecce Homo, la mirada serena del Crist que acompanyava generacions de feligresos, ara només hi ha un buit. La talla, del segle XVIII, es troba al taller que l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i) té a València. Allà, sobre una taula i sota llums quirúrgiques, el Crist espera pacientment la seva segona vida. Els peus, amputats per la força del temporal, han estat reconstruïts amb precisió metòdica; la policromia s’ha repintat, respectant les capes antigues que encara respiraven sota el fang.

L’Ecce Homo, al costat de Gemma Contreras, directora de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i) | © Xavier Pete

L’ambient del taller té quelcom d’hospital silenciós. Les imatges, embolcallades amb teles, semblen pacients que reposen després d’una llarga intervenció. Els restauradors treballen amb bisturís, pinzells i una concentració gairebé religiosa. “És com operar la memòria col·lectiva d’un poble”, comenta una de les tècniques, conscient que cada traç és també una forma de guarir el que l’aigua va voler esborrar.

A Picanya, la comunitat espera. El rector i els fidels somien amb el moment en què l’Ecce Homo torni al seu altar. El retorn de la imatge, que l’arquebisbe Benavent haurà de datar pròximament, s’entreveu com una festa de renaixement. “Quan torni, farem repicar les campanes com el primer dia”, es comenta als carrers, entre els qui encara recorden com la imatge va ser trobada coberta de fang, mig submergida, en silenci.

Dies abans d’aquest primer aniversari, la casa rectoral d’aquesta mateixa parròquia ofereix una escena d’una bellesa trista. Sant Antoni Abat, de mirada afable i gest protector, espera dret al vestíbul. Està a punt de ser carregat en una furgoneta camí a Granada, on un altre taller el restaurarà. La seva fusta, esquerdada per la humitat, encara desprèn una aroma d’encens i riu. És una imatge que colpeix: el sant dels animals, que sempre beneïa els horts i els camps, convertit ara en un viatger sense temple.

A pocs quilòmetres, a Torrent, el vicari Jesús Corbí parla amb emoció del que va viure per Setmana Santa. Aquella processó va tenir un significat nou, gairebé redemptor. Algunes de les imatges que s’havien salvat van tornar a sortir al carrer, passant per davant dels edificis encara ferits, amb parets obertes com ferides i sostres caiguts. “Va ser emocionant —explica—, com si els sants beneïssin la ruïna que els havia colpejat també a ells”. En aquells moments, el poble va comprendre que la fe no viu només a les esglésies, sinó en la capacitat de continuar caminant, encara que el paisatge sembli irreconeixible.

A Catarroja, el record és més dur. El prevere José Vicente Alberola, de la parròquia de Nostra Senyora del Pilar, descriu com algunes imatges van ser arrossegades fora del temple per la força del corrent. Algunes van aparèixer en racons propers, cobertes de llot; altres, simplement, van desaparèixer. “L’altar de marbre no el vam tornar a veure més. Possiblement avui dia és al fons de l’Albufera o del Mediterrani”, lamenta. Són absències que pesen tant com les pèrdues humanes, perquè també parlen d’una identitat compartida que l’aigua va intentar endur-se.

Una de les talles intervingudes, amb Fanny Sarrió, cap de secció de pintura de cavallet i escultura policromada del centre | © Xavier Pete

Mentrestant, a València, les mans que treballen sobre aquestes imatges són conscients del valor simbòlic de cada gest. El procés de restauració no és només tècnic: és un exercici de respecte. Els experts de l’IVCR+i prefereixen parlar d’“intervenció” més que no pas de “restauració”. No es tracta d’amagar les ferides, sinó d’aprendre a llegir-les. Les esquerdes, les pèrdues de color, les deformacions… tot forma part de la història del que va passar. Són cicatrius que expliquen el pas del temps i la resistència d’un poble que s’ha negat a perdre la seva memòria.

Quan les imatges tornin finalment als seus temples, no seran les mateixes. Portaran la marca del desastre i també la de la cura. En cada pinzellada hi haurà el treball invisible dels qui van decidir salvar allò que semblava condemnat. I en cada mirada de fusta hi haurà, també, la fe d’una comunitat que, després de l’aigua, ha après a mirar cap al cel amb una esperança nova.

L’Horta Sud continua eixugant-se, lentament. Les cases, els carrers, les esglésies i les persones tornen a trobar el seu ritme, però la ferida roman. Hi ha qui diu que la dana va ensenyar a valorar el que es donava per fet: la fragilitat del patrimoni, la importància de la cooperació, la força de la memòria compartida. Allò que l’aigua va voler arrabassar ha tornat convertit en lliçó.

Ara, als tallers de València, de Granada o de Castelló, desenes de sants, verges i cristos esperen en silenci. Els seus ulls pintats miren més enllà del fang i de l’oblit. I potser, quan finalment tornin a casa, el primer repic de campanes no serà només un acte de fe, sinó també una manera col·lectiva de dir que el dolor, quan es cuida, també pot ser bellesa.

Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier