Menu
24 de novembre de 2025
L’Any Gaudí és una ocasió excel·lent perquè tothom pugui conèixer el gran arquitecte català, mort a Barcelona el 10 de juny de 1926. Ho assegura el biblista i acadèmic Armand Puig, autor d’Antoni Gaudí, vida i obra(Pòrtic, 2024), una impagable biografia de l’arquitecte de Reus escrita després d’una llarga recerca i amb noves informacions que desmenteixen definitivament les tergiversacions que han envoltat aquest geni de la cultura europea.
“Hi ha moltes persones que s’han interessat per la figura d’Antoni Gaudí, la majoria d’elles plenes de bona voluntat. Però alguna n’ha fet una interpretació que ja es veu d’entrada que no pot ser vàlida, com per exemple la del Gaudí esotèric o la del Gaudí membre de la maçoneria”, explica Puig a Foc Nou per telèfon des del seu despatx situat al número 5 de la Via della Conciliazione de Roma, on presideix l’Agència de la Santa Seu per a l’Avaluació de les universitats eclesiàstiques (AVEPRO).
Segons Puig, per fer una lectura correcta de Gaudí s’han de tenir en compte tres factors: el context històric en què va viure, les fonts que permeten fer una construcció de la seva vida i la seva obra, i la dimensió espiritual, que és clau per entendre el personatge. “En el meu llibre vaig tenir en compte aquests tres elements i la síntesi que en surt és prou creïble i ben fonamentada perquè pugui ser considerada amb atenció”, reconeix.
La vida d’Antoni Gaudí va transcórrer en una època marcada per molts aspectes polítics, socials i religiosos que ell va assumir com a propis, si bé sempre va tenir clar que el seu objectiu era la Sagrada Família i la seva vocació, l’arquitectura. “Per aquesta raó”, detalla Puig, “no va entrar en política i altres fronts, malgrat que durant la seva joventut va formar part de l’Ateneu Barcelonès i de l’Associació Excursionista de Catalunya”.
Tot i mantenir algunes reserves, el geni de Reus va ser un home del seu món i en va estar ben atent. Per a Puig, un exemple clar d’això va ser el de les escoles de la Sagrada Família, construïdes després de la Setmana Tràgica del juliol de 1909 per acollir els fills dels obrers que treballaven en la construcció del temple i altres infants del barri. “Aquell projecte va ser pagat per Gaudí de la seva butxaca i va ser inaugurat pel bisbe Salvador Casañas només tres mesos després d’aquells sagnants esdeveniments”, comenta Puig.
Pel que fa al procés de documentació, l’exrector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià assegura que Antoni Gaudí va escriure poques coses més enllà del Manuscrit de Reus, que va quedar inèdit, i alguns articles dispersos. Per això, aclareix que per indagar en la vida de l’arquitecte i establir conjectures cal pouar de la seva obra (“l’obra de Gaudí parla”, diu) i el que han explicat d’ell col·laboradors seus com Joan Bergós o Llorenç Matamala i altres persones que el van tractar.
La dimensió espiritual també és clau per conèixer Gaudí, assegura Armand Puig. “El camí que fem cap a la proclamació de la santedat de Gaudí es correspon perfectament amb el que ell mateix va ser. No ens estem inventant un Gaudí sant, realment va ser un home que va caminar cap a la santedat”, apunta. En aquest sentit, l’arquitecte català va haver de sacrificar-se en diversos aspectes. Per exemple, va voler casar-se i no va poder. “Va quedar afectat per aquesta raó, certament, però va tirar endavant perquè va entendre que el fet de no casar-se responia a la voluntat de Déu”, detalla Armand Puig.
Gaudí tampoc no va poder acabar moltes de les obres que va projectar, començant per la gran obra inacabada que és la Sagrada Família, impossible de culminar en vida per les seves extraordinàries dimensions. “No va tenir una vida fàcil”, assegura Armand Puig, recordant el “bonic apropament a Déu” que va marcar el tram final de la vida de l’artista. “Aquesta ascensió espiritual va quedar plasmada en la seva vivència de la fe, la seva pregària i la seva mística. Un servidor està convençut que Gaudí va ser un místic, un sant i reforçat per la dimensió de gran proximitat de Déu”, apunta Puig.
Pel que fa a la inspiració de Gaudí, per a Puig no hi ha dubte que la primera mestra de Gaudí va ser la natura, “que és obra de Déu”. També es va inspirar en la litúrgia de l’Església, que va tenir present a l’hora de dur a terme grans obres religioses com la catedral de Mallorca, que va restaurar, la colònia Güell i, sobretot, la Sagrada Família, on segons Puig “la litúrgia s’expressa de forma sublim”. Un altre factor imprescindible que va inspirar l’obra gaudiniana va ser la Sagrada Escriptura, la revelació de Déu. “Gaudí —relata Puig— construeix les seves obres tenint en compte el misteri cristià, que s’expressa en la litúrgia, en la doctrina, en el catecisme i en la teologia.
Considerats aquests factors, la clau que a parer de Puig permet entendre Gaudí rau en la “fusió entre arquitectura i símbol”. “Un arquitecte actual pensa en la dimensió funcional quan fa una casa. Gaudí també, construeix coses funcionals i atrevides, però ho fa donant un significat profund, el símbol. És impossible llegir la seva obra sense entendre l’ús del símbol. S’ha de discriminar, comprendre i estudiar a fons per descobrir les diferents dimensions simbòliques que va introduir en la seva obra”, remarca.
Una altra virtut de Gaudí que destaca la biografia de Puig és que l’arquitecte va ser capaç de servir-se de diferents estils i però no per repetir-los sinó per transcendir-los. Una capacitat de trencar motlles que és només accessible als genis. “Gaudí és una síntesi reeixida entre tradició i innovació. Treballa mirant enrere, cap a les grans aportacions arquitectòniques de la humanitat: egipcis, grecs, romans, bizantins, romànic, gòtic i el barroc. Tot això és capaç de sintetitzar-ho, de vegades tendeix a tirar més cap a una banda o altra, però és una esponja i qualsevol estil li resulta familiar perquè els ha estudiat tots”, apunta Armand Puig. En aquest punt, l’autor de Jesús. Un perfil biogràfic posa com a exemple la mateixa Sagrada Família. “Hi pots reconèixer el gòtic, però no és gòtic, sinó nova arquitectura. El que fa Gaudí és perfeccionar l’estil per arribar a una nova realitat arquitectònica empeltada de símbols”.
Tota aquesta grandesa creativa no resulta aliena al papa Lleó XIV, que és conscient de la importància de Gaudí per a Catalunya, com bé recorda Puig. “Li han parlat del temple d’una manera solvent”, remarca. A més a més, el pontífex americà ha estat convidat pel cardenal Joan Josep Omella, president de la Junta Constructora de la Sagrada Família, a visitar Barcelona el pròxim 10 de juny de 2026, data prevista per a la culminació de la Torre de Jesús. Sobre aquesta qüestió, Armand Puig espera que hi hagi “alguna notícia bona” i assenyala que es pot ser “moderadament optimistes”, tot i que “sense llançar les campanes al vol, ja que encara no s’està en condicions d’afirmar res”.
Armand Puig considera que el papa està cridat, com va fer Gaudí, a combinar innovació i tradició. “Lleó XIV es mou entre aquests dos pols: busca la unitat de l’Església integrant d’una forma molt interessant les tendències i les intencions dels que subratllen el manteniment de la fe i alhora té clar que la fe no es pot simplement repetir, sinó que s’ha de proposar amb maneres i llenguatges nous”, diu Puig. Innovar en l’Església, per al prevere, no significa “adaptar-se vulgarment perquè toca, sinó trobar la presència i els llenguatges necessaris perquè l’Evangeli pugui ser transmès amb garanties i acceptació per part de la nostra humanitat, barrejada, bigarrada, heterogènia de gent i diversa que troben en la Paraula una llum. També els no catòlics i no-creients”. “Per això la Sagrada Família és una llum important: perquè atreu, colpeix i estimula no només els catòlics sinó la resta de persones. És un element evangelitzador de primera fila. I això només cal veure-ho quan les persones entren al temple, que queden colpides per la bellesa i l’espiritualitat que desprèn”, conclou.
Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga
