Antoni Gaudí, home de pau i fraternitat universals

Antoni Gaudí i Cornet va ser un geni, però la seva genialitat va anar molt més enllà de la seva reconeguda faceta d’arquitecte o fins i tot de la seva dimensió de santedat. A més de bon cristià i bon arquitecte, Gaudí va ser un home de pau i fraternitat, amant de la seva llengua i cultura, i sensible a les necessitats del seu poble i de la seva gent, especialment la més vulnerable. Mai va escriure sobre la pau ni va desenvolupar un discurs explícit sobre aquesta temàtica, però aquesta va planar sobre tota la seva vida i obra des del concepte de “fraternitat cristiana”.

És coneguda alguna reacció personal seva, entre profètica i rebel, davant situacions que van impactar directament contra els seus principis fonamentals, sense preocupar-se per les conseqüències dels seus valors humans. Sens dubte, un dels pilars fonamentals de l’essència gaudiniana va ser la seva profunda admiració per la natura, que considerava una manifestació directa de l’ordre diví (és a dir, de la perfecció, d’allò que és veritable, bell i bo). Aquesta visió no va ser només estètica o metafísica, sinó que es va traduir en una arquitectura orgànica, caracteritzada per formes corbes, estructures dinàmiques i una absència gairebé total de rigidesa geomètrica. Aquesta inspiració no va ser pas improvisada, i Gaudí la traslladava cap a una mirada coherent sobre la condició humana, les relacions socials i la dimensió profunda de la vida.

L’arquitecte català sentia que les formes harmòniques de la seva arquitectura tenien una traducció profundament humanística i humanitària. Aquest vessant es basava tant en el seu conreu de la cultura com en la importància que donava a mantenir unes relacions humanes també harmòniques. De la mateixa manera que en l’obra arquitectònica es va allunyar totalment de la lògica fèrria i rígida, en matèria social i cultural va rebutjar qualsevol tendència a la dominació o l’agressió. És el que podríem interpretar com una “expressió arquitectònica de la pau”, que Gaudí aplicava a tota la condició humana. Aquesta actitud vital va fonamentar en ell una preferència per la fraternitat que, d’acord amb la seva vivència espiritual i religiosa, donava resposta al gran valor que per a ell tenia la “fraternitat cristiana”. És a dir, Gaudí va desenvolupar la seva dimensió espiritual com a cristià comprenent l’art inspirat en la creació (la natura) com un instrument per elevar l’esperit i fomentar valors evangèlics, principalment l’amor, el perdó i la fraternitat.

La seva gran obra que és la Sagrada Família constitueix un clar exemple d’aquesta visió: a través de la llum, la simbologia religiosa i la verticalitat de les seves estructures, el temple genera una experiència de recolliment i contemplació que convida a la reconciliació interior i a la reflexió ètica basada en elements fonamentals de la pau individual i col·lectiva. De fet, la llum amb què Gaudí juga a l’interior de l’església inspira el que significa la fe: llum en la foscor. Aquesta actitud de contemplació, per la seva banda, és la capacitat profunda de veure i viure amb una mirada diferent vers la vida i les persones des d’una dimensió transcendent que pacifica. I la reconciliació és el nivell més elevat d’amor i la condició més alta cap a on sempre s’ha d’encaminar la pau.

En darrer lloc, podem destacar el mètode de treball de Gaudí, que reflectia una actitud de concòrdia envers tots els seus col·laboradors. Amb els artesans i tots els treballadors posava de manifest sempre una concepció del procés creatiu basada en la cooperació, el respecte i la valoració de la feina col·lectiva. Àdhuc, rebia en dies festius estudiants d’arquitectura als quals contribuïa de franc a complementar la seva formació amb explicacions valuoses que milloraven els seus aprenentatges o els treballs que havien de dissenyar. I aquesta bonhomia no es pot entendre sense tenir en compte com era de sensible i generós envers els necessitats.

Si podem sintetitzar la contribució d’Antoni Gaudí a la Pau i Fraternitat universals cal referir-se als tres elements clau a tota la seva vida espiritual, arquitectònica, humanística i social. I en Gaudí eren: l’ésser humà, la naturalesa i la transcendència. I amb què embolcallà tots tres, dotant-los d’un sentit valuós i profund, era justament la Fraternitat universal que s’entenia com un elevat concepte de Pau universal.

Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari