Menu
23 de maig de 2025
Sento una gran admiració i devoció pel papa Francesc, que ha estat profundament evangèlic, renovador i clar. Citaré algunes de les seves frases sobre diferents temes que entenc de les més definitòries.
Tradició: “No és el culte a les cendres, sinó la custòdia del foc. El millor que podem transmetre és arrels i ales”.
Tradicionalisme: “Anar endarrere torna regularment cada segle, com una referència a una edat perfecta que, però, cada vegada és una altra. Els cristians no som els qui tornem enrere… caminar vol dir canviar, afrontar nous escenaris, acceptar nous reptes. Hem de viure amb la consciència de què els nostres millors temps encara han d’arribar”.
Guerra: “La guerra és estúpida. No hi ha una guerra justa”.
Pobresa: “Quan es rebutgen els pobreses rebutja la pau, i quan això passa, creem la nostra ruïna amb les nostres pròpies mans”.
Esperança: “L’esperançaés un valor suprem, i el seu contrari és l’infern a la terra. L’esperança no corre per arribar-hi sinó que hi arriba per córrer, sap quin és el nostre bé. Déu no defrauda l’esperança perquè no pot negar-se a si mateix”.
Alegria: “Som imatge de Déu i Déu somriu. Cal una pedagogia de l’alegria. A voltes els consagrats som amargats, malenconiosos, solterons”.
Dones: “No hi ha res que impedeixi que les dones tinguin papers de guia dins l’Església: no es pot aturar el que ve de l’Esperit Sant”.
Cultura de la trobada: “Requereix que estiguem disposats no només a donar, sinó també a rebre dels altres, a sortir fora de nosaltres mateixos per ser pelegrins”.
Antoni Matabosch
Prevere de l’Arxidiòcesi de Barcelona
Per a mi, el pontificat del papa Francesc ha estat com una alenada d’aire fresc tant per a l’Església com per al món. El que més admiro d’ell és la seva proximitat amb els més vulnerables, el seu compromís sincer amb la misericòrdia i el seu exemple d’una fe que no es limita a paraules, sinó que es tradueix en gestos concrets d’amor.
Penso que Francesc ens ha recordat que l’Evangeli és vida i que Déu ens estima tal com som. Amb la seva senzillesa, ens ha ensenyat que la veritable grandesa no es troba en el poder, sinó en el servei. Ha sabut escoltar aquells que no tenen veu, abraçar els exclosos i denunciar les injustícies amb valentia.
També valoro profundament la seva crida a la fraternitat universal. En un món ple de divisions ens convida a trencar murs i a construir ponts, a reconèixer-nos com a germans més enllà de les creences, cultures i fronteres.
La seva humilitat i autenticitat fan que el seu missatge arribi al cor. Ens convida a construir una Església que surti a les perifèries, que estimi sense condicions i que posi al centre l’essència de la nostra fe: l’amor.
Per tot això, Francesc no ha sigut per a mi només un líder espiritual, sinó un testimoni viu de l’Evangeli, un far d’esperança enmig de la foscor.
Rosa Maria Coletas
Catequista de la parròquia de Calella
El primer que em va cridar l’atenció quan va sortir al balcó en ser escollit papa, va ser la seva senzillesa en la manera de vestir i el fet de demanar que preguéssim per ell. Aquesta humilitat i senzillesa crec que va arribar a tothom. Va ser com un alè d’aire fresc que entrava a l’Església i que donava esperança.
Les seves dues encícliques així ho demostren. A la Fratelli tutti, feia una crida a la humanitat per tal de transformar les relacions internacionals, la política, l’economia i la cultura al servei dels homes i les dones. Criticava els populismes i el liberalisme en favor de les relacions més humanes entre tots i sobretot amb els més pobres i marginats. D’altra banda, a la Laudato si, defensava la terra com “la casa comuna de tots” i la cura que se n’ha de tenir tot fent una crítica al consumisme i al desenvolupament irresponsable.
També cal destacar el procés Sinodal, que va obrir per escoltar i promoure la participació i el diàleg de tota la família eclesial de tot el món, per tal de tractar, des de les diverses realitats, els temes que més preocupen com són la justícia social, la solidaritat i la cura del planeta amb la mirada posada a aconseguir un món més just i en pau per a tothom.
Podem afirmar que el seu papat està marcat per la seva sensibilització i preocupació als grans reptes que té l’Església i obrir-la a un món cada vegada més complex i de noves realitats.
Dolors Fernàndez
Presidenta de Justícia i Pau Barcelona
Un papa que saludava dient: Bona tarda! Un papa que demanava que preguéssim per ell. Un papa que es definia com “un pecador” i que parlava un llenguatge familiar, proper a la gent, que trencava motlles i era aplaudit per creients i no-creients…
Es preparava per jubilar-se i el Senyor el va cridar a una aventura inesperada. Va triar un nom que cap altre pontífex havia escollit, el del sant d’Assís que el va inspirar en el seu amor per la natura i la humanitat. Des que va sortir al balcó de la plaça de Sant Pere per primer cop aquell 13 de març de 2013, no va deixar de sorprendre’ns, convidant-nos a ser agosarats i a renovar la nostra fe i la nostra vivència com a Església. Sortir! Aquest verb tan bíblic podria definir bé la seva trajectòria. Ha sembrat moltes llavors, el temps en veurà brotar els fruits.
Montse de Paz
Escriptora
El pontificat del papa Francesc ha estat marcat, a parer meu, per un llenguatge, del qual en destacaria conceptes com ara la globalització de la indiferència, la cura de la creació, la misericòrdia, la teologia de la pobresa, la fraternitat humana. També destacaria el seu paper de líder mundial en la defensa de la pau i contra les guerres.
Un aspecte que crec que marcarà el futur de l’Església, i en el qual s’ha avançat gràcies a les seves directrius, ha estat en el paper de la dona en la governació de la Santa Seu, tot i que en els aspectes litúrgics no s’ha avançat tant. Francesc ha liderat un projecte d’actualització de les estructures de l’Església catòlica: la sinodalitat ha estat la gran reforma eclesiàstica, acompanyada del desig de superació de la “capellanitis”.
Voldria destacar el fet de ser jesuïta i d’arribar a Roma des de la perifèria del món. No hi estàvem acostumats a cap de les dues coses en un papa. Va ser singular el període en el qual encara vivia Benet XVI i es donava la curiositat d’un papa emèrit. La imatge de les visites a Castel Gandolfo i dels “dos papes”, va ser realment extraordinària.
Francesc ha estat el Papa de la senzillesa, de la residència a Santa Marta i de les sabates de carrer, de la superació de la pompa i l’ostentació. Francesc serà sempre un papa bo, capaç de fer grans coses.
Joan-Lluís Pérez Francesch
Jurista i President de l’institut Emmanuel Mounier
L’exhortació L’alegria de l’Evangeli, en la nostra XIII Assemblea General, ens va ajudar a una revisió de la nostra manera d’entendre’ns Església en sortida, de ser missió en les perifèries del món obrer. I la concretem en l’acompanyament personal i comunitari, el treball per un canvi de mentalitat que trenqui inèrcies individualistes; la col·laboració en el canvi d’estructures de pecat perquè siguin servidores del bé comú i l’ajuda perquè floreixin totes aquestes iniciatives que són properes per a fer un món habitable, respectuós amb les persones i la Creació.
Quan el papa subratllava la centralitat dels pobres “categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica” (EG 198), era una interpel·lació forta per orientar la nostra identitat cristiana i el compromís personal i comunitari.
El papa Francesc ha deixat algunes mostres per aquesta preocupació, per exemple, en la promoció de les diferents Trobades de Moviments Populars, que sintetitzen el seu programa amb les paraules “Terra, sostre i treball”, drets sagrats, en paraules de Francesc.
També ens ha mostrat la seva obstinació per una Església que aculli, protegeixi, promogui i integri les persones migrants, enfront dels missatges de la por, de la indiferència, sinó de l’odi.
Pel que fa a la seva encíclica Fratelli Tutti, el papa va iniciar el número 162 amb la frase “El gran tema és el treball”. Amb això sintetitzava algunes línies que a la GOAC-HOAC, com a moviment d’Acció Catòlica per a la Pastoral Obrera, orientaven la seva missió. I també per tal que tota l’Església es comprometés en favor del treball digne.
Berchmans Garrido
Membre de la GOAC
Hi ha dos trets, dues aportacions del papa Francesc que em mereixen especial atenció i agraïment: la primera, la seva clara i insistent aposta per un nou model d’Església. El primer gest ja va ser mantenir la seva residència a Santa Marta, tot un signe de renúncia i denúncia d’una estructura de poder i de luxe, malauradament massa enquistada en alguns ambients vaticans. La seva concepció sinodal de la governança, una obertura a la incorporació de dones i de laïcat en llocs d’alta responsabilitat, la inclusivitat expressada en aquell “tots, tots, tots”, ha sigut una alenada d’aire fresc. Aquesta línia d’obertura i senzillesa ha posat en qüestió el poder d’una “casta clerical”, de cardenals i monsenyors, que li ha guanyat enemics i oposicions furioses, cosa que ha dificultat molt el seu camí.
La segona, a la que em sento especialment sensible per la meva dedicació de tota la vida, és les seves constants i repetides crides a la pau i al desarmament. En aquest context històric, en què sembla que la bogeria de l’armamentisme i el bel·licisme omplen gairebé totes les veus que ens deixen sentir, ha estat d’agrair poder escoltar una crida profètica a l’amor i a la reconciliació, a la solució negociada dels conflictes, a buscar el bé comú per a totes les parts i solucions que proporcionin seguretat i benestar per a tothom, en lloc de l’amenaça o la destrucció de l’adversari. Recordo com especialment impactant el seu gest d’agenollar-se i de besar els peus a alguns mandataris del Sudan del Sud, implorant que aturessin les matances.
Antoni Soler Ricart
Membre del Grup de Treball de Noviolència Cristiana de Cristianisme i Justícia i de Fundipau
