Cinquanta anys de vida contemplativa i servei de les clarisses a Vilobí d’Onyar

Les germanes Clarisses de la Fraternitat Santa Clara celebren enguany 50 anys de presència a Vilobí d’Onyar, a la comarca de la Selva. La història d’aquesta comunitat neix el 1319 quan es va fundar un primer convent a la ciutat de Girona. L’any 1882 es van traslladar a Salt. A conseqüència de la reconversió de l’edifici en presó provincial, la comunitat quedà reduïda a un petit edifici del carrer Santa Clara —actualment abat Oliba—, al barri del Veïnat. L’any 1974, es van traslladar a Vilobí per poder gaudir de més espai i de més silenci. Parlem amb la germana Clara que ens respon en nom de tota la Fraternitat.

¿Per què necessiten el silenci, vostès?

El necessitem per escoltar i ajudar a escoltar Déu, per escoltar aquest Déu que ni pregunta ni respon amb paraules humanes, però que està en la vida i parla a través d’ella. És necessari el silenci per escoltar. Cal recordar que el primer gran mandat de Déu al seu poble Israel és: “escolta!” (Dt 6,4). El silenci no és un fi en la nostra vocació, el silenci és un mitjà que ens fa estar atentes, vigilants, per viure el present i l’ara en plenitud i responsabilitat. El silenci interior i exterior ens ajuda a connectar-nos amb la realitat més profunda que ens habita, a unificar vida i sentiments. Necessitem silenci per deixar espai a la Paraula que dona sentit, que reconstrueix i guareix el cor.

¿Què aporta la seva vida a la societat? ¿Per què són útils?

Això caldria que ho respongués algú de fora. D’alguna forma crec que les persones que ens envolten reben un testimoni d’acollida, troben un espai segur perquè la nostra vida genera confiança i credibilitat, treballem perquè això sigui una realitat amb opcions concretes discernides per totes les germanes.

No pretenem ser útils. No ens plantegem la vida, la vocació, com quelcom útil. Parlar en termes d’utilitat és empetitir el valor de la consagració religiosa, és empobrir la grandesa de la vida, és valorar la persona en funció del benefici que es pugui obtenir. Volem ser i viure com a dones creients, responent amb fidelitat i responsabilitat a la crida de Jesús. Ens sentim a gust essent “inútils”, això ens obre a la gratuïtat de l’amor.  

¿La vida contemplativa els permet conèixer el que passa a fora? ¿Com se n’assabenten?

Ignoro perquè s’identifica vida contemplativa amb desconeixement. No som persones, illes perdudes, allunyades de la realitat. La vida contemplativa permet anar més enllà de simple coneixement d’esdeveniments puntuals, ja que el centre de la nostra mirada és la persona concreta, imatge i creatura de Déu. Dit això, la vida del nostre poble, de la nostra terra ens importa i molt, raó per la qual fem servir diferents mitjans d’informació per poder dir una paraula o fer una pregària adient pels nostres polítics, per a la nostra església, per a la nostra gent.

¿Hi ha moltes persones que assisteixen als seus resos? ¿D’on provenen?

És una llàstima! No ve gaire gent a pregar. La pregària diària resta oberta, però la resposta és molt minoritària. A la celebració eucarística venen més persones, majoritàriament dels pobles propers. 

¿Quina relació tenen amb les persones dels pobles de l’entorn? ¿Com s’incardinen?

És una relació oberta i senzilla. La vinculació humana ha anat sorgint amb naturalitat. Un element que ens ha ajudat a crear comunió amb les persones és estar sempre disponibles. La nostra societat està organitzada en funció del temps i per a nosaltres el primer és la persona, per tant, creiem que el temps és per a la persona. 

¿Hi ha persones que els venen a demanar consell? ¿De quin tipus?

Més que demanar consell, el que les persones cerquen a casa nostra és l’escolta i el suport de la nostra pregària.

Des d’aquest vessant d’escolta, ¿quins problemes noten que més preocupen a la societat actual?

Més que problemes, la nostra societat està mancada d’il·lusió, de somnis i plena de pors. Les dificultats que es viuen en el dia a dia, són majoritàriament fruit d’un profund buit antropològic.

Vostès, a part de pregar, treballen. Fan pa sagrat cinc dies a la setmana. ¿Per a qui el fan?

Les germanes clarisses de la Fraternitat Santa Clara de Vilobí d’Onyar

Els matins, després de la pregària i l’esmorzar els dediquem de ple a la feina, treballem en l’elaboració de les formes per a la missa, les enviem al Centre de Pastoral Litúrgica (CPL) i ells són els encarregats de distribuir-les. Sabem que arriben a moltes parròquies tant aquí com a la resta de l’Estat. També a la llibreria diocesana Casa Carles de Girona. Setmanalment, solen sortir al voltant de 150.000 formes de fidels i unes 6.400 de celebrant. Sempre en funció de la demanda. Alguns mesos varien. Les tardes són un temps més personal: lectura, descans, estudi, reunions formatives o de comunitat. A partir de les sis de la tarda fins a un quart de 9 del vespre, pregària litúrgica i personal.

¿Quina és la realitat de la seva comunitat?

Som nou germanes. Els orígens són diversos: Granada, Menorca, Portugal. Estem en un arc d’edat que va des dels 55 als 90 anys.

Moltes hores les dediquen a la pregària. ¿Quantes hores al dia? ¿Preguen també per als altres?

Entre pregària personal i litúrgica tenim ocupades cinc hores diàries. I tant que preguem pels altres! El món no s’acaba en les parets de la nostra llar, són del món i el món forma part del nostre cor.

¿En què consisteix el vostre temps d’esbarjo a dins del convent?

Passejos, jocs de taula, alguna pel·lícula, converses. Però tampoc no ens compliquem gaire. Sí que és necessari temps per refer-nos personalment i refer i enfortir la nostra vida fraterna.

Una tradició ancestral és que la parella que es casa, dies abans, porta en un convent de clarisses, una cistella d’ous perquè el dia del casament no plogui. ¿També us en porten?

Sí, i aquest any molts! És una oportunitat per parlar-los de la gratuïtat. Portar ous a santa Clara no garanteix una diada esplèndida, però sí que la fidelitat a l’amor és garant de felicitat. 

Vostè forma part de la comissió diocesana del Sínode. ¿Com està vivint aquesta nova fase?

En aquest moment, a l’espera de les conclusions de la segona sessió del mes d’octubre. Tot aquest temps l’he viscut amb molta il·lusió i esperança, creiem fermament en la sinodalitat com a mitjà per purificar-nos i créixer com a poble de Déu. 

Àngel Rodríguez Vilagran
Periodista i escriptor
@angeldelaweb