La claror a l’ogiva: la darrera i lluent resistència d’Olga Xirinacs

Hi ha una solemnitat tàcita en el fet de visitar una de les veus més canòniques de la nostra literatura a la seva pròpia llar. L’altre dia, a la sala d’estar de la seva casa de Tarragona, l’atmosfera semblava impregnada d’aquella “claror daurada” que ella mateixa descriu en els seus versos. Olga Xirinacs, tot i la fragilitat física que l’edat i la salut li imposen, conserva intacte el que és més sagrat en un creador: la mirada. Una mirada que ja no necessita sortir al carrer per copsar el món, perquè el món —amb els seus ocells, els seus jardins tristos i les seves memòries de vidre— habita dins seu.

Mentre m’escollia i em llegia alguns dels poemes del seu nou recull, Passeig pel claustre (Ganzell), vaig entendre que la seva escriptura ha entrat en una fase de depuració absoluta. Ja no hi ha lloc per a l’artifici. En aquests versos, Xirinacs es despulla de tot allò que és accessori per centrar-se en la “vella música del cor”. És corprenedor veure com una escriptora que ha publicat noranta llibres i ha guanyat els guardons més prestigiosos del país —del Sant Jordi al Carles Riba— encara troba en la quarteta o en el petit poema la forma més noble de resistir davant l’adversitat.

L’obra que ara ens presenta és un diàleg constant entre la vida que s’apaga i la natura que reneix amb una indiferència bellíssima. L’autora ens parla de la “noia trista” amb les mans sense força que llegeix amb ulls enfondits, una imatge que podria ser un mirall de la seva pròpia vulnerabilitat, però ho fa amb una elegància que eleva el dolor a la categoria d’art. Hi ha en el poemari una presència constant d’elements simbòlics: les sabatetes blaves, els fossils a les pedres, la llum de l’est. Xirinacs és, potser, l’última gran simbolista viva, capaç de convertir el vol d’una gavina argentada en un “crit” que porta el dia.

Especialment commovedores són les referències a la seva malaltia, tractades amb una dignitat gairebé estoica. Escriure durant la quimioteràpia no és només un exercici de voluntat; és un acte de fe en la paraula com a bàlsam. Quan escriu sobre “l’os” o “la carn que es fa pedra”, no ho fa des del ressentiment, sinó des de l’acceptació de qui se sent part d’un cicle còsmic on “tot dolor passat serà memòria”. La seva feblesa física contrasta amb la robustesa d’un vers que no trontolla, que manté el pols d’una tradició literària que ella ha ajudat a construir durant dècades.

En la intimitat de la seva sala d’estar, escoltant-la, un s’adona que Olga Xirinacs no ha deixat mai de ser aquella noia que mirava l’horitzó buscant “vidres de colors”. El seu nou poemari no és un adéu, sinó una reafirmació. És el testimoni d’una dona que, des de la frontera dels vuitanta, encara s’emociona amb el gust de la rosada i el toc de les campanes que “renoven l’aire net”.

Aquest recull és un regal necessari per a les lletres catalanes. Ens recorda que la literatura no és una carrera de velocitat, sinó un camí de profunditat. Xirinacs continua enviant-nos missatges des del seu claustre particular, i ho fa amb una veu que, malgrat ser suau, ressona amb la força d’una veritat absoluta. Llegir-la avui és, més que mai, un deure d’agraïment cap a una de les nostres autores més lliures i lluminoses. La seva obra és, en definitiva, la prova que mentre hi hagi un pensament que busqui la glòria d’un vers, la foscor mai no tindrà l’última paraula.

Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier