La JOC fa 100 anys

Estem d’aniversari. Enguany celebrem el centenari de la fundació de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), a Bèlgica. L’efemèride em porta a la memòria records molt precisos. Quan, ja fa més d’un quart de segle, vaig anar a Brussel·les per documentar-me de cara a la meva tesi, vaig tenir el privilegi de conèixer a Jacques Meert, primer secretari del moviment. Meert tenia més de noranta anys i es va interessar per la situació a Espanya amb preguntes molt concretes, molt “arran de terra”, sobre la realitat dels joves. Sempre amb una gran èmfasi en la pràctica. “Es nota que aquest home ha estat a la JOC”, vaig pensar.

En aquell viatge també vaig conèixer a Stefan Gigacz, l’historiador australià que més sap sobre la història del jocisme. L’any passat vam coincidir —després de tant de temps— en un congrés celebrat a Roma, sobre els moviments laicals. Gigacz acabava de publicar Joseph Cardijn Rediscovered (Australian Cardijn Institute, 2024), un llibre que, a partir d’un ampli coneixement acadèmic, apropa als joves la figura del fundador de la JOC. El seu text comença de manera impactant, situant les arrels del concepte de sinodalitat —característic del pontificat del papa Francesc— en la lluita del sacerdot belga pel protagonisme dels laics dins de l’Església.

Gigacz vincula els orígens del jocisme amb un moviment precedent d’origen francès, Le Sillon, encapçalat per Marc Sangnier, a qui Cardijn va admirar profundament. Aquesta organització va ser una espècie d’assaig general de la JOC, com demostra la seva voluntat de mobilitzar als joves obrers.

Ens trobem, en suma, amb un estudi crucial per recuperar la figura històrica de Cardijn, sobretot si tenim en compte que els seus abundants escrits no han tornat a reeditar-se, amb alguna petita excepció. Descobrim, així, facetes seves que la història militant, amb les seves simplificacions inevitables, ha passat per alt. Ens havien parlat de l’home d’acció, però no tant de l’intel·lectual d’àmplia cultura —tal com evidencia la seva biblioteca, conservada avui a Lovania. Gigacz destaca també la seva relació amb alguns dels teòlegs més importants del segle XX, entre ells Chenu i Congar. Cardijn, de fet, va jugar un paper essencial a un nivell que transcendia la seva pròpia organització. Jo mateix vaig poder comprovar-ho quan vaig trobar entre els seus arxius un document dirigit a Roma que va estar, sens dubte, a l’arrel de Mater et Magistra, la gran encíclica de Joan XXIII.

A Joseph Cardijn Rediscovered no sols trobem una introducció fèrtil al pensament del protagonista; el lector també gaudeix amb nombroses fotografies històriques. Algunes són tan impactants com la de la pàgina 131, a la qual Cardijn apareix al costat d’uns joves monjos budistes. Algun dia caldria abordar de manera seriosa la història del jocisme com a precursor del moviment ecumènic. La JOC va admetre no només a joves de branques diferents del cristianisme, sinó també a fidels de religions completament distintes, com ara el budisme o l’islam.

La història de la JOC no és un mer detall dins de l’Església, sinó una força decisiva per al canvi del catolicisme en el seu conjunt. Tal com recorda el mateix Gigacz, un alt percentatge dels bisbes del Concili havia passat per Acció Catòlica. Si hagués de destacar una lliçó de tants anys d’història, seria la capacitat del moviment per adaptar-se a noves situacions. Com qualsevol organisme viu, la JOC evoluciona i canvia. El passat no està allà perquè l’imitem servilment, sinó per impulsar-nos a ser creatius enfront dels nous reptes.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1