La nostra responsabilitat

Si m’haguessin dit fa un any que les coses anirien com estan anant, no m’ho hauria cregut. O no m’ho hauria volgut creure. Perquè una cosa és que els governs occidentals no hagin volgut mai forçar Israel a complir la legalitat internacional, i una altra de molt diferent és que assistissin impertèrrits a la neteja ètnica i el genocidi. Bé, Precisem: que atiessin el genocidi amb un flux continu d’armes a l’exèrcit israelià.

Daniel Levy, politòleg israelo-britànic i exassessor dels primers ministres Yitzhak Rabin i Ehud Barak, creu que a través del que Israel està fent a Gaza i al Líban, les potències occidentals no només estan posant a prova la IA militar sinó, sobretot, “els horribles camps de batalla del futur”. És a dir: fins a on es pot matar amb impunitat.

Més de 3.000 israelians han signat una declaració que demana al món l’ús de qualsevol mecanisme polític, legal o econòmic que obligui Israel a aturar la carnisseria. Éléonore Merza, antropòloga, filla de jueva-algeriana i coordinadora del belga Moviment Obrer Cristià, ho va fer explícit el 3 d’octubre al Parlament Europeu en nom de la xarxa Jueus Europeus per Palestina: “Se’ns diu que ningú pot aturar Israel. No és cert. No cal recordar el rol dels EUA, però Europa n’és el primer soci comercial. La UE pot posar fi a la cooperació i l’entrega d’armes a Israel. Fer-ho és una obligació jurídica de tots els Estats que han ratificat el Tractat de Comerç d’Armes. Israel ha d’assumir responsabilitats, però també nosaltres. Per com hem permès aquest genocidi”.

Fa trenta-dos anys, Barcelona i Catalunya van donar una lliçó de compromís humà quan van liderar a Europa la denúncia dels crims de guerra i contra la humanitat contra els civils a Bòsnia. Vam omplir places, vam fer vigílies, vam enviar combois d’ajuda a Sarajevo, ens hi vam comprometre políticament. Però si la impunitat amb què actuen els exèrcits i els governs es mesura amb el clam que omple els carrers, diria que, amb Gaza, hem deixat el llistó molt baix.