Menu
12 de gener de 2026
Ekaterina Gubanova, mezzosoprano. Katharina Konradi, soprano.
Orfeó Català. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, director.
Basílica de Santa Maria de Montserrat, 6 de setembre de 2025
La litúrgia natural de la basílica de Montserrat —pensada per a la veu i no per a una orquestra simfònica— predisposa l’oient a una vivència gairebé de pelegrinatge. L’emplaçament, carregat de simbolisme, converteix el concert del Festival del Mil·lenari en una cita única i ritual. Cal dir, però, que l’enregistrament a YouTube —tot i ser acurat— no reprodueix l’experiència en directe. Millora el retorn del so, l’equilibri i la definició tímbrica, però no pot substituir la vibració comunitària ni la presència física del so, més difuminades dins la basílica. Cal assenyalar les dificultats acústiques que Pons va superar: l’espai, idoni per al cant, concentra el so en els passatges densos i ofega el color simfònic. Ell en va equilibrar la sonoritat i va assolir la fita mahleriana més rodona del cicle que dirigeix com a titular del Liceu.
Aquesta Resurrecció va discórrer per les qualitats ja assenyalades del Mahler de Pons: vena lírica, molta preparació, claredat expositiva i conceptual, i idiomatisme; si bé el seu vocabulari expressiu és prou concret, però no gaire ampli, i no construeix un Mahler d’alt voltatge emocional. Particularment en els primers moviments, més clars en el dibuix fònic que en la substància interna, per després deixar-se anar molt més en el darrer moviment, amb passatges gloriosos a partir d’“Sterben werd’ ich…”, que clouen una actuació globalment interessant i d’alt nivell, tant de l’orquestra com dels cors (el del Liceu i l’Orfeó Català, aquest darrer preparat pel seu nou titular, Xavier Puig).
El seu Mahler es basa en uns resultats generalment temperats i expositius, guiats per una lògica sonora estimable, amb atenció al detall i una bellesa tímbrica que privilegia la transparència de les textures i l’equilibri entre seccions. Així mateix, sap construir passatges plens de sentit que, més enllà del lirisme i dels jocs de rubato, avancen progressivament cap al drama i culminen en una catarsi més intensa i convincent, sobretot pel que fa a la forma. Al lied Urlicht, l’acústica monumental de la basílica va resultar especialment beneficiosa: fou el moviment més afavorit pel recinte —juntament amb el tram final del cinquè— i va aconseguir emular una sonoritat gairebé organística gràcies a l’acompanyament dels metalls, amb un resultat homogeni i recollit. El cant de Gubanova va ser sonor, noble i intel·ligible, amb un sentit de pregària serè i sòlid.
El moviment final va mostrar el Pons més lliure, capaç de desplegar la tensió acumulativa en una progressió sostinguda; complidora, la soprano Katharina Konradi; encertada, la ubicació de les quatre intervencions fora d’escena (situades a l’únic lloc de la basílica on tenia sentit fer-les sonar), i sensacional la prestació coral ja des de la primera entrada: una remor gairebé espectral, però de dicció clara i dinàmiques en pianíssim, fins a arribar a una apoteosi final en una coda de gran força, on l’acústica va esdevenir aliada per engrandir l’esclat conclusiu.
Josep Pons i l’Orquestra del Liceu van signar una Resurrecció de llarg abast, serena i ben construïda, amb una mirada lírica i arquitectònica, més mesurada que emocionalment desbordada, però amb substància. Ara bé, caldria plantejar si un esdeveniment que pretén esdevenir marca de la casa, i en un espai com Montserrat, ha de comptar amb dues cantants foranes en unes parts que veus del nostre país podrien assumir amb plena solvència.
Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art
@AlbertFFlamari1
