Violència natural

Les investigacions geogràfiques que ens ofereixen els programes televisius han resolt últimament alguns dels meus dubtes vitals. Aquest mes d’abril ja em toca comptar l’última xifra dels vuitanta. Soc al corredor de la mort. Així i tot, els últims estudis científics que se’ns comuniquen diria que equilibren els meus coneixements i n’estic contenta. Reconec que he esporgat molt el meu arbre de pobres sabers. Però penso que estic més a prop de la veritat pel que fa a persona afectada per una mena o altra de violència.

En el món actual vivim una violència amplificada per la terrible i poderosa eficàcia de les armes, per l’il·limitat i arbitrari poder polític i per l’absoluta influència que exerceixen en la societat els mitjans de comunicació. Aquestes constatacions ens permeten actualment observar l’origen, realitat i continuïtat de la violència.

No es pot afirmar que tinguem coneixement del que en diem “creació” i ara em refereixo a la creació de l’univers. El que els científics ens han pogut servir fins ara és la violència catastròfica que regeix el món interestel·lar observable. Col·lisions i explosions, mort i naixement d’estrelles que naveguen matèries desconegudes.

L’aparició de la persona en aquest planeta és una més de les conseqüències fruit de la combinació de materials diversos. La nostra vida útil com a éssers humans és tan curta i limitada que no ens permet ampliar gaires coneixements. Des de les primeres morts estudiades, vegetals, animals i humanes, la violència per aconseguir territori i aliment n’ha estat el motor principal. Lamentem les múltiples i sagnants guerres actuals, ens n’esgarrifem i posem les mans al cap. Però no hi podem fer res, ja que formen part de la violència primigènia. El naixement, l’ofec que obre pas a la vida, ja és una violència que portem (v. Freud) per sempre gravada al cervell. La mort és una violència contra els nostres cossos, abatuts per la guerra on n’hi ha, i per la decrepitud i el sofriment on hi ha pau.