Escoltar el llest i el ximple

El llibre Homes i ratolins, de l’escriptor nord-americà John Steinbeck, introdueix el lector en les aventures de dos amics, George i Lennie, que intenten sobreviure canviant de feina en feina amb el desig d’arribar a tenir una petita finca pròpia. L’element que fa interessant la història és que un dels dos, Lennie, és intel·lectualment limitat, fet que provoca innombrables complicacions.

En una ocasió, un personatge fa aquestes preguntes a l’“amic llest” (George): “”Per què estàs amb el ximple? Què hi guanyes? Li vols robar el salari?”” I George respon que en Lennie és cosí seu i que va prometre a la família que el cuidaria, afegint que, encara que no tingui res i no sigui gaire llest, “”sap fer tot allò que se li digui“”. Més endavant, George parla així del “ximple i inútil” Lennie: “”No cal tenir gaire cap per ser bo. A vegades em sembla que és més aviat al contrari. Gairebé mai un tipus molt llest és un home bo””.

El relat de Steinbeck recorda un principi elemental: per conèixer i ajudar els altres, especialment els més necessitats, cal passar temps de qualitat amb ells, fins a sentir-los com a família nostra. Estar al costat d’una persona és la manera de superar les capes superficials de la vida i d’arribar a allò que ens defineix més profundament.

En un temps en què es parla abundantment de sinodalitat, ens cal escoltar atentament abans de jutjar o predicar, tal com ens recorda Dostoievski a Crim i càstig: “”És veritat que, per conèixer algú, cal haver-hi tractat llargament i observar-lo amb cura””. Cal parar bé l’orella per trobar el terreny fèrtil i acollidor del cor humà.

Aquest és l’estil de Jesús: quan troba Natanael i diu “”Aquí teniu veritablement un israelita en qui no hi ha engany”” (Jn 1,47), Natanael pregunta: “”D’on em coneixes?”” I Jesús respon: “”Abans que Felip et cridés, quan eres sota la figuera, et vaig veure”” (v. 48). Abans d’adreçar una paraula a Natanael, Jesús s’ha endinsat al seu cor.

Jesús diu concretament a Natanael: “”Et vaig veure””. Aquestes paraules expressen que Jesús ens contempla, ens escolta profundament i coneix el que més ens importa, inclús allò que ens inquieta. Només després d’escoltar, Jesús ajuda Natanael a aixecar la mirada: “”Perquè t’he dit: t’he vist sota la figuera, ¿creus? En veuràs de més grans que aquestes”” (v. 50). Li proposa horitzons més grans sense perdre de vista la realitat de la persona.

Quina manera tan divina i tan humana d’ensenyar i anunciar la salvació: primer se situa al nivell de l’altre i després l’invita a mirar més enllà. Aquesta és la manera de proposar l’Evangeli: progressivament, amb paciència i després d’haver sintonitzat amb el cor de l’oient, sentint-lo com a familiar.

Els últims papes han insistit, per activa i per passiva, en tenir una actitud d’escolta, una necessitat humana i un tresor que hauria de caracteritzar qualsevol cristià. Així ho exemplifica el papa Lleó XIV, que al primer consistori amb cardenals del 7 de gener d’aquest any va dir: “”Soc aquí per escoltar””. I Steinbeck, com al principi, recordaria: no t’oblidis d’escoltar el llest i el que sembla ximple.

Gerard Jiménez Clopés
Doctor en Teologia