Carta a Sa Santedat el papa Lleó XIV: propostes per a una pau desarmada

Vostra santedat el papa Lleó XIV:

Reiteradament, també en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2026, feu una crida apassionada a avançar cap a una pau “desarmada i desarmanat”.

D’aquest últim missatge, en destaco i comento algunes frases molt rellevants per anar suggerint propostes sobre com concretar aquesta crida:

“Aquesta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant” que dona la vida pel ramat. La pau existeix, vol habitar en nosaltres, té el suau poder d’il·luminar i eixamplar la intel·ligència, resisteix la violència i la venç.

“«Envaina la teva espasa». La pau de Jesús ressuscitat és desarmada, perquè desarmada va ser la seva lluita, dins d’unes circumstàncies històriques, polítiques i socials precises. Els cristians, plegats, han de fer-se profèticament testimonis d’aquesta novetat, tot recordant les tragèdies de les quals tantes vegades s’han fet còmplices. La gran paràbola del judici universal convida tots els cristians a actuar amb misericòrdia, essent-ne conscients. I, en fer-ho, trobaran al seu costat germans i germanes que, per camins diversos, han sabut escoltar el dolor aliè i s’han alliberat interiorment de l’engany de la violència”.

Aquest és el missatge de la mateixa vida de Jesús: donar la vida pels altres, resistir la violència i vèncer-la; just el contrari del que pretén la pau armada: prendre la vida dels altres per mantenir la pròpia vida (la del pastor!).

Certament, els cristians hem de desarmar les lluites i no continuar provocant tragèdies de les quals som responsables i còmplices per la nostra passivitat, per acció o per omissió, no provocant el dolor aliè i alliberant-nos de l’engany de la violència, i també de la criminal pretensió d’imposar la pau mitjançant l’ús de la força (un eufemisme per referir-se a l’ús de la violència!).

Però en un món amb governants i estats que volen mantenir els seus privilegis i que, per fer-ho, preparen i porten a terme agressions, invasions, ocupacions, neteges ètniques, genocidis… hem d’elaborar i organitzar un altre tipus de dissuasió més efectiva i menys amenaçadora que la dissuasió militar (que mena a la cursa d’armaments i a l’espiral de violències), menys arriscada que la dissuasió nuclear (que ens aboca a la catàstrofe total); hem d’elaborar i organitzar un altre tipus de protecció i de defensa més immediata i efectiva que la protecció legal i que la defensa jurídica (que arriben tard i que són menystingudes pels governants i els estats poderosos).

Cuidem la pau sense oblidar els noms i les històries de qui ens n’han donat testimoni.

On ens hem d’inspirar per generar sistemes alternatius a la defensa militar armada i violenta? On podem trobar les bases d’aquesta pau desarmada i desarmant que vol defensar sense matar, protegir sense destruir?

Doncs reprenent les històries d’aquells qui han afrontat agressions, invasions o ocupacions amb la força de la lluita estratègica noviolenta i no armada; estudiant i aplicant els aprenentatges de la resistència noviolenta, organitzant la defensa civil noviolenta i no armada.

Durant el segle XX han sorgit les dues forces més potents i contraposades de la història: la força violenta de la bomba atòmica i la força noviolenta de la gent conscient del seu poder. Hem de triar la segona i, per fer-ho, hem d’invertir-hi i organitzar-ne la viabilitat.

Escriu vostè en el seu missatge:

“En la relació entre ciutadans i governants se n’arriba a considerar una culpa el fet que no se’ns prepari prou per a la guerra, per reaccionar als atacs, per respondre a les agressions. Molt més enllà del principi de legítima defensa, en el pla polític aquesta lògica d’oposició és la dada més actual en una desestabilització planetària que cada dia assumeix més dramatisme i predictibilitat. No és casual que les repetides crides a incrementar la despesa militar i les decisions que això comporta siguin presentades per molts governants amb la justificació del perill respecte als altres. En efecte, la força dissuasiva del poder i, en particular, de la dissuasió nuclear, encarnen la irracionalitat d’una relació entre pobles basada no en el dret, la justícia i la confiança, sinó en la por i en el domini de la força”.

“Avui sembla que es vulgui respondre als nous desafiaments no només amb l’enorme esforç econòmic per al rearmament, sinó també amb un reajustament de les polítiques educatives; en comptes d’una cultura de la memòria, que preservi la consciència madurada al segle XX i no n’oblidi els milions de víctimes, es promouen campanyes de comunicació i programes educatius, en escoles i universitats, així com en els mitjans de comunicació, que difonen la percepció d’amenaces i transmeten una noció merament armada de defensa i de seguretat”.

Davant la irracionalitat destructora dels poderosos, que amb la creació d’amenaces mútues busquen acumular més diners, més poder, més fama… els pobles hem d’organitzar-nos per generar una relació basada en el respecte al dret, l’equilibri i la confiança, deslegitimant la creació d’enemics, la via armada i la guerra com a polítiques per garantir una defensa efectiva i una seguretat humana integral, i oferint una educació de la cultura de pau que proposi alternatives socials, ciutadanes i polítiques a la cultura de guerra.

«El veritable amant de la pau estima també els seus enemics», escriu.

I continua: A la Gaudium et spes: «Els bisbes de tota la terra reunits aquí demanen amb insistència a tothom, principalment als caps d’Estat i als alts caps de l’exèrcit, que considerin incessantment una responsabilitat tan gran davant de Déu i davant de tota la humanitat».

Cal denunciar les enormes concentracions d’interessos econòmics i financers privats que van empenyent els estats en aquesta direcció; però això no n’hi ha prou, si al mateix temps no es fomenta el despertar de les consciències i del pensament crític.

«Sant Francesc va acollir la verdadera pau en el seu interior, es va alliberar de tot desig de domini sobre els altres, es va fer un dels darrers i va cercar de viure en harmonia amb tothom».

És una història que vol continuar en nosaltres, i que requereix que unim esforços per contribuir recíprocament a una pau desarmant, una pau que neix de l’obertura i de la humilitat evangèlica.

La bondat és desarmant.

A la Pacem in terris: «que aquesta norma suprema que avui se segueix per mantenir la pau se substitueixi per una altra de completament distinta, en virtut de la qual es reconegui que una pau internacional verdadera i constant no pot recolzar-se en l’equilibri de les forces militars, sinó únicament en la confiança recíproca. Confiem que aquest és un objectiu assequible».

Lamentablement, forma cada vegada més part del panorama contemporani arrossegar les paraules de la fe al combat polític, beneir el nacionalisme i justificar religiosament la violència i la lluita armada. Els creients han de desmentir activament, sobre tot amb la vida, aquestes formes de blasfèmia».

Els líders polítics ens porten de nou al rearmament i a la guerra, moltes vegades amb el silenci còmplice o amb la benedicció dels líders religiosos. Ja va sent hora que un dels fruits del diàleg interreligiós sigui denunciar i desacreditar públicament els líders polítics, religiosos o mediàtics que preparen o criden a la guerra en nom de Déu! En aquest cas, ¿com es pot invocar Jesucrist per matar en el seu nom? Qui fa això, no quedaria excomunicat de la comunitat de creients?

«A tot el món és desitjable «que cada comunitat esdevingui una “casa de pau”, on aprenguem a desactivar l’hostilitat mitjançant el diàleg, on es practiqui la justícia i es preservi el perdó». Avui més que mai, en efecte, cal mostrar que la pau no és una utopia, mitjançant una creativitat pastoral atenta i generativa.

És el camí desarmant de la diplomàcia, de la mediació, del dret internacional, tristament desmentit per les violacions cada vegada més freqüents d’acords assolits amb un gran esforç, en un context que requeriria no pas la deslegitimació, sinó més aviat el reforçament de les institucions supranacionals.

Cal motivar i sostenir tota iniciativa espiritual, cultural i política que mantingui viva l’esperança, contrarestant la difusió d’actituds fatalistes «com si les dinàmiques que la produeixen procedissin de forces anònimes i impersonals o d’estructures independents de la voluntat humana».

Cal oposar el desenvolupament de societats civils conscients, de formes d’associacionisme responsable, d’experiències de participació noviolenta i de pràctiques de justícia reparadora a petita i gran escala.

Amb les seves espases forjaran relles d’arada, i podalls amb les seves llances. No aixecarà l’espasa cap nació contra una altra, ni s’entrenaran més per a la guerra».

Les vostres paraules ens reconforten i ens encoratgen a continuar i a compartir els nostres esforços.

Fa 50 anys, un grup de joves vam llançar una campanya noviolenta per aconseguir el dret a l’objecció de consciència al servei militar a Espanya. Vam fer serveis civils als barris com a alternativa al servei militar. Vam forçar la nostra detenció voluntària i vam passar uns quants mesos a la presó. En 35 anys vam aconseguir que el govern suspengués el servei militar obligatori, gràcies a un milió d’objectors i a 50.000 insumisos, que entre tots vam sumar més de 1.000 anys de presó.

En els darrers anys hem anat concretant propostes de Defensa Civil Noviolenta i No armada que expressem tant a la campanya www.aturemlesguerres.cat —des de fa 3 anys amb accions setmanals en 20 poblacions catalanes— com a les publicacions i accions de www.autodefensanoviolenta.org.

Creiem que la creació d’una xarxa de grups locals d’AutoDefensa Noviolenta (ADN) pot contribuir a defensar drets i llibertats davant d’agressions quotidianes, i pot ser la base per organitzar en temps de pau sistemes de protecció i defensa civils noviolentes i no armades davant d’agressions, invasions o ocupacions.

Aquesta és la nostra contribució pràctica a la vostra crida. Som a la vostra disposició per conversar sobre el fons i la viabilitat d’aquestes propostes.

Amb l’esperança que aquestes propostes de pau desarmada puguin obrir nous camins de diàleg i compromís, rebeu una salutació fraterna.

Martí Olivella Solé
Activista social. Fundador de NOVACT
@MartiOlivella