3 de juny de 2026

«Lleó XIV: ombres sota la cúpula»: els secrets ben guardats d’una elecció papal

2 juny 2026

Vicenç Lozano és un escriptor conegut. La cobertura de temes relacionats amb el Vaticà l’ha convertit en discutit. Després d’Intrigues i poder al Vaticà (2021) i de Vaticangate (2023), torna, al cap d’un any de l’elecció de Lleó XIV, a una temàtica similar amb el llibre que presentem: «Lleó XIV: ombres sota la cúpula» (Pòrtic, 2026). Potser la impressió més marcada que en produeix la lectura és aconseguir intrigar de debò el lector fins a l’extrem de no poder parar de llegir. L’autor té prou taules per dosificar el que vol dir al llarg de 280 planes de text, organitzades en 19 capítols i mantenir en suspens l’ànim del lector.

Tot comença amb una introducció que presenta l’operació secreta que va dur a l’elecció del papa Prevost. Que com ho sap? Gràcies a tres informadors (anònims, evidentment): il dottore, monsenyor C. i el director d’orquestra. Al lector li pot quedar el dubte de si són personatges reals, o símbols imaginaris que representen posicions. El relat tendeix a presentar-los com a persones de carn i ossos, que et citen a fer un cafè, a dinar o a sopar mentre desgranen els seus secrets a comptagotes. Potser algú pensarà que cal sotmetre’ls a un procés històrico-crític semblant al que se sol aplicar per exemple als textos sagrats per descobrir-ne el veritable contingut més enllà de l’anècdota i prescindir de la seva realitat fàctica. En fi, no ens hi pronunciarem pas. En tot cas, si els acceptem com a reals, admirarem la versatilitat de contactes de l’autor i la seva alta qualificació com a perdiguer; si els prenem com a ficticis, no podrem deixar de reconèixer la seva versemblança.

Quan t’hi vas endinsant descobreixes amb pèls i senyals, però amb dosis de discreció, allò que tothom sap: que dins l’Església conviuen dues ànimes, que lluiten per imposar els seus punts de vista i, en aquest cas, per aconseguir col·locar la persona adequada a la seu de sant Pere. Així coneixem, com si hi haguéssim estat presents, el conclave de 2025. El misteri s’espesseeix: com es poden saber tants secrets i tan ben guardats? Les jugades dels diversos grups i la jugada magistral per fer sonar Prevost i preparar-li el terreny són descrites amb detall, com una crònica periodística. L’autor coneix a fons el terreny que trepitja, i tot sembla absolutament real. O ho és? El lector haurà de decidir-ho, prenent la seva opció de lectura. Pensem que és un dels encerts del llibre que ens ocupa, i pot esdevenir la clau del seu èxit.

A partir de l’elecció del tapat, els capítols següents se centren en les primeres reaccions, virulentes, contra el papa agustí, per desacreditar-lo, i també en com, fins ara, n’ha sortit indemne, tot i que el futur resta obert. Passa revista a l’entorn mundial i al pes del llegat de Francesc, per dedicar-se amb intel·ligència a estudiar la fórmula Prevost i descriure’n els ingredients.

Destaquen els més conflictius: la situació política mundial, en especial l’Ostpolitik, la incògnita Trump i l’església MAGA (Make America Great Again), la situació de les finances vaticanes, Ucraïna, Palestina, el Líban, l’Iran, les guerres africanes amagades, les migracions, l’ecologia, la situació de la dona dins l’Església, el camí sinodal, el govern col·legiat de l’Església… Tot un cel ennuvolat que fa de mal predir el futur.

L’opció Prevost s’hi ha d’afrontar i l’actiu principal és la seva manera personal de ser. El seu tarannà és descrit i val a dir que l’autor no s’hi mostra gens neutral. Gairebé gosaríem dir que el relat es transforma en un crit d’auxili per col·laborar amb aquest model perquè pugui. S’hi animarà, el lector?