«No Other Land»: quan la càmera és un arma

Les coses prenen sentit en un context. A No Other Land, premiat amb l’Oscar al millor documental en l’edició del 2025, la càmera no és només un instrument artístic. Es converteix en una arma de resistència. La dels palestins enfront dels abusos d’un estat d’Israel que sembla haver oblidat que hi va haver un temps en què els jueus eren les víctimes. Ens trobem davant d’un testimoni cru de la lluita per la vida d’un poble que s’arrapa a la vida amb els seus escassos recursos.

El poder de les imatges provoca un profund esglai. Aquí, les víctimes no són una cosa abstracta, sinó que són ben concretes, amb noms i cognoms. A Mayafer Yatta, un conjunt de dinou llogarrets de l’extrem sud de Cisjordània, l’exèrcit hebreu ha confiscat un ampli territori per destinar-lo a camp d’entrenament. Això vol dir que tots els palestins que hi vivien se n’han d’anar obligatòriament en virtud d’unes lleis injustes. Els buldòzers s’encarreguen de tirar a terra les seves cases fràgils, de manera que molts han de refugiar-se en coves o anar a la gran ciutat, on viuran amuntegats en apartaments de lloguer. No els espera un gran futur, en vista de l’absència de les expectatives més elementals. Encara que hagis estudiat a la universitat, hauràs d’anar a Israel a treballar en la construcció.

Amb tot, la majoria decideix quedar-se al seu lloc d’origen contra vent i marea. Al documental No Other Land presenciem, amb el cor encongit, la manera com s’enfronten pacíficament a uns soldats que compleixen ordres com si fossin robots, sense qüestionar-se res. S’hi encaren i els pregunten si no tenen temor de Déu per tota la maldat que perpetren. Evidentment, la ràbia és a flor de pell. Per això un dels palestins desitja que el buldòzer vagi sobre el cap dels seus enemics. ¿Com li ho podem retreure, si han destrossat casa seva?

Voldríem cridar fort quan veiem unes arbitrarietats tan descomunals. Com que tot és justificable, encara que sigui injustificable, els militars arrabassen l’electricitat als palestins amb l’argument que és un tema de seguretat. Passa el mateix amb l’aigua, dins d’un cercle viciós tràgic: tot depèn dels permisos de l’exèrcit, però l’exèrcit no concedeix les autoritzacions. I arribem així a la pregunta que va directament al moll de l’os: “¿Per què sempre és il·legal per a nosaltres?”.

No obstant això, no tota la població d’Israel pensa de la mateixa manera. Els realitzadors del documental inclouen el testimoni d’un jueu que afirma que el seu país no tindrà mai tranquil·litat mentre es negui la llibertat als palestins.

Disposats a la lluita des de la seva fragilitat, els protagonistes de la pel·lícula, un activista palestí i un periodista israelià, es preparen per fer el possible i l’impossible per tal de detenir l’expulsió. La seva fona és la de David: els mitjans de comunicació digitals. Hi pengen textos que fan conèixer al món la injustícia que pateixen. Saben que els manté vius fer-se sentir, la insubmissió: “Si crides, no moriràs”.

Seria molt fàcil pressuposar que estan desesperats a causa de tanta mort, de tants abusos. Aleshores és quan ens omple d’admiració un diàleg entre dos palestins. Un d’ells diu a l’altre que tingui paciència i s’acostumi a fallar. Això de voler-ho tot i voler-ho ara no pot ser. Un altre cas estremidor és el de la mare de Harum, un home que queda tetraplègic després de rebre trets dels militars israelians per negar-se a entregar-los les eines amb què intenta reconstruir casa seva. Té a veure amb el seu fill, que “viu en una cova bruta” i ella no pot fer res per ajudar-lo. Durant la visita d’un grup d’activistes, algú li manifesta el seu reconeixement: “Vostè és forta”. Ella respon des del més profund de la seva fe: “La força ve de Déu”.

“Tant de bo que canviem aquesta realitat de merda”, diu un dels palestins. No hi ha cap causa política que justifiqui que tants éssers humans es vegin desproveïts del més necessari per a subsistir amb un mínim de dignitat. I mentrestant la comunitat internacional, ¿què hi fa? No hi ha cap govern que pugui al·legar desconeixement. Si, com diu Israel, hi ha una guerra, el que presenciem a No Other Land és un crim de guerra rere un altre. No s’hi val a escudar-se en el gastadíssim recurs que tot és una difamació o esgrimir el fantasma de l’antisemitisme. Entre altres raons, perquè els altres, els musulmans, també són semites.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1