Sinodalitat per a les dones

És una bona notícia que l’Església es pregunti en algun moment sobre el “reconeixement i promoció de la dignitat baptismal de les dones”? Així dit, sense context, és una pregunta que a algunes dones catòliques ens omple d’esperança perquè sembla suggerir que podria obrir tímidament una porta tancada des de fa segles. “Deu ser veritat que la jerarquia eclesiàstica vol arribar al fons d’aquesta qüestió?”, ens preguntem sense atrevir-nos a aixecar gaire la veu. Però abans de considerar-la una veritable bona notícia, caldria afegir-hi algunes consideracions; no sigui que només respongui a interessos publicitaris i intenti “vendre’ns” la imatge d’una Església més políticament correcta.

¿Qui es pregunta realment avui per les implicacions de la “dignitat baptismal de les dones”? Es tracta, en realitat, d’una pregunta del document de treball del recent Sínode de l’Església, l’anomenat Instrumentum Laboris, que convida tots els participants i als batejats a preguntar-se com l’Església del nostre temps pot complir millor la seva missió a través d’un reconeixement i una promoció més grans de la dignitat baptismal de les dones.

Aquesta pregunta es troba en el bloc referent als reptes de comunió, missió i participació que brollen de l’essència sinodal de l’Església, que fa créixer una consciència cada dia més clara de viure la missió de forma compartida i amb la mateixa intensitat tots els membres d’aquest cos de Crist, homes i dones.

Segons podem entendre d’aquest context, en el tema de la dona, l’Església es juga una cosa molt important: la fidelitat a la seva missió o la credibilitat en la seva missió d’estendre el regnat de Déu anunciat i inaugurat per Jesús, i se la juga de paraula i obra, amb el seu discurs i fets.

Comprendran els lectors que la sospita de la desigualtat planegi sobre la pregunta quan no hem trobat a cap lloc del document cap referència ni pregunta sobre la dignitat baptismal dels homes. ¿Què fa de les dones batejades “sacerdotesses, profetesses i reines” exactament igual que els seus germans (CIC 783ss)? ¿Com s’expressen aquestes identitats en el seu cas?

A les nostres esglésies locals del sud d’Europa, les dones batejades som una immensa majoria i fem funcionar moltes i diverses realitats eclesials: l’atenció a Càritas, la catequesi, la música de la missa o les lectures, la pastoral de la salut, la neteja dels temples i locals o, bastant excepcionalment, les celebracions dominicals en absència de prevere (que també han de ser en absència de diaca i en absència de religiosa); moltes servim i treballem en espais de frontera, en els marges socials i de l’evangelització i encara som la majoria silenciosa que ocupa els bancs de les esglésies diumenge rere diumenge. En canvi, no tenim la percepció que totes les persones batejades siguem iguals; a nosaltres ens toquen més aviat els papers d’obeir, de sentir, de fer-nos càrrec d’aspectes pràctics, com a molt de suggerir, però decidir, el que entenem per decidir, gairebé mai o només en aspectes mínims. No triem els nostres ministres, ni tenim res a dir de la seva formació, no prenem decisions en aspectes econòmics, ni patrimonials, ni jurídics.

El document sinodal vincula la dignitat baptismal comuna i la corresponsabilitat en la missió, però no podem desvincular-la de la presa de decisions, la gestió i el govern. Trobem plena llibertat en el cultiu de l’espiritualitat i de les xarxes sororals que anem teixint en espais eminentment femenins, però em sembla evident que la dignitat de tots els batejats, homes i dones, només serà respectada de manera paritària quan no es trobi a l’Església cap desigualtat per raó de sexe; quan la institució pugui ser liderada per una dona, des de l’Església de Roma fins a totes les altres esglésies locals, a escala diocesana i parroquial; brillarà la igualtat entre les mateixes dones batejades quan la distinció entre consagrades i seglars no es percebi com una mena de plus de pertinença, capacitat o responsabilitat, amb el benentès que la consagració baptismal ens iguala a tots i totes en la riquíssima diversitat de carismes.

Les dones cristianes, com els homes, tenen el dret, la necessitat i potser el deure de desplegar la seva dignitat baptismal en tota la seva varietat de vocacions i carismes; ara bé, els ministeris, i especialment l’accés ple de les dones al ministeri ordenat, són un aspecte fonamental. Han de ser revisats des del punt de vista teològic, antropològic i funcional, i han de ser-ho a risc que aquest segle XXI sigui el de la desconnexió-desaparició de les dones de l’Església catòlica europea. Sí, serà interessant que mirem de donar respostes a totes aquelles preguntes que planteja el document, però sobretot cal obrir la porta, obrir les portes. Encara que no s’hagi fet mai, encara que s’hagin silenciat i oblidat pràctiques alternatives dels primers segles (la diaconessa Febe i l’apòstola Júnia a Rm 16,1.7 respectivament): cal obrir portes. I quan es tracta d’obrir portes no podem oblidar que els primers responsables d’aquesta obertura necessària i vital són els amos de les claus.

Marisa Melero
Professora de matèries bíbliques
@marisa_melero