Menu
12 de juny de 2025
La vellesa té mala premsa des del punt de vista social. Hi ha latent un ageisme en l’imaginari col·lectiu que es tradueix o bé en una indiferència envers les persones grans o bé en un refús. Estranyament, s’identifica la persona anciana amb el que és positiu i valuós.
De vegades, s’associa indegudament vellesa amb decrepitud i, fins i tot, amb malaltia i inutilitat. Aquesta associació d’idees és un greu parany conceptual que confon i simplifica la qüestió. Ser vell no depèn de la voluntat, ni de l’exercici de la llibertat; és, senzillament, la conseqüència d’haver viscut molts anys.
La imatge idíl·lica de l’ancianitat que a voltes es forja des dels altaveus socials és, també, un insult a la intel·ligència, però la visió decadent que associa la vellesa a la malaltia i a la decrepitud tampoc no és adequada.
L’ancianitat és una etapa de la vida humana caracteritzada per les seves llums i les seves ombres que, a diferència de totes les altres, és la darrera, la que marca el punt final de la biografia. Pot ser més o menys llarga, més o menys fructífera, més o menys feliç, però és la darrera. Un cop s’ha culminat, no hi ha retorn a cap estació anterior. Aquesta proximitat a la mort la investeix d’una seriositat particularment greu, però també li confereix una llibertat que estranyament es posseeix en el període de la maduresa.
Mentre que la maduresa és l’edat de les càrregues; l’ancianitat és l’estació de la descàrrega i de l’alliberament. La persona gran no ha de demostrar la seva vàlua en el món per mantenir el lloc de feina. Tampoc no ha de mossegar-se la llengua dient el que no pensa i amagant el que sent, perquè no espera cap càrrec, cap reconeixement i això li dona una gran llibertat d’expressió. És, doncs, més fàcil que es desinhibeixi que l’home madur que espera mantenir el seu rol en la societat o bé millorar-lo.
En aquesta estació de la vida es ve de tornada de moltes experiències i situacions vitals. És estrany trobar-se amb alguna novetat radical. Tot el que passa sona a música coneguda i això dona una experiència que permet assumir les situacions difícils amb calma i equanimitat.
Al jove li manca aquesta experiència i enfront de la primera contrarietat, s’enfonsa; a l’home madur també li manca experiència, encara que en té més que el jove, però quan es troba davant d’una situació nova, es capfica i s’angoixa. Quan els altres hi van, l’ancià ja torna i això li permet relativitzar i situar les coses al lloc que els correspon. Aquest venir de tornada és, pròpiament, fruit de la seva experiència.
Justament perquè l’ancià ha viscut més temps, té possibilitat d’aconsellar els qui comencen, d’enriquir-los amb la seva experiència. Aquest do, el del consell, però, requereix dues condicions bàsiques per ser exercit: generositat per part de l’ancià i humilitat per part del jove. Si l’ancià es tanca gasivament en si mateix, la seva experiència no fructifica, ni ajuda ningú, queda enclaustrada en el seu ego i no fecunda; però, igualment, si el jove cau en la supèrbia i fa el desentès als consells de l’ancià, tampoc no hi ha transferència d’experiència.
En la maduresa de la vida, l’essencial és l’acció. A través de l’acció, l’home madur es va situant en el món i adquireix el reconeixement que espera. Hi ha pocs espais per a la contemplació i per a la quietud en la seva vida. És propi de la vida madura el moviment i la lluita pel reconeixement. En l’estació de la vellesa, en canvi, l’acció juga un paper secundari. L’ancià disposa de temps per contemplar, per observar atentament les coses, per meditar, per rememorar i per gaudir de la bellesa de la naturalesa i de l’art. L’acció és més lenta i més lliure que en l’edat madura.
L’ancianitat és l’època de desaferrar-se, de deseixir-se. És propi d’aquesta estació de la vida deixar anar, deixar fer, deixar que tot flueixi. L’ancià no s’involucra en discussions, no pren partit en debats d’alt voltatge, tampoc no pren posició si no és consultat. S’asseu al voltant de la taula i gaudeix contemplant la fillada i els nets. Veu com la vida neix amb força, mentre la seva es va apagant a poc a poc, però la continuïtat del llinatge, la feina feta l’omple de plenitud i d’esperança.
Els sent discutir acaloradament de temes polítics i socials, però no s’hi fica, perquè el seu gaudi rau a veure’ls aplegats. Tot allò que sembla transcendental al jove i a l’home madur, tot allò que sembla urgent i necessari, l’ancià s’ho mira amb perspectiva i sap com és de fugaç.
L’home madur aspira a conquerir poder, a acumular béns, a atresorar experiències; mentre que l’ancià es va desprenent, a poc a poc, de les coses, dels paisatges i de les persones. Desprendre’s, però, no és fàcil. Deixar que els altres facin i diguin la seva tampoc. Al llarg de la vida, l’ancià ha hagut d’acomiadar-se de moltes persones estimades, ha hagut de desprendre’s de rols i de càrrecs que el feien sentir algú rellevant en el món. Sap el que són les pèrdues i el procés de dol.
Deixar espais, deixar rols, passar la torxa als més joves, adoptar un paper secundari després d’haver estat en la primera línia no és gens fàcil, però l’ancià copsa el caràcter transitori de tot plegat i s’adona que l’únic mode de romandre és donant allò que té i allò que és a d’altres perquè ho gaudeixin i en facin un bon ús.
S’adona que no pot emportar-se res a l’altra banda de la riba, que tot el que té i estima, ho deixarà de tenir ben aviat; anticipa el seu propi deixar de ser i comença a desprendre’s d’objectes, de béns i de propietats per a les quals havia lluitat aferrissament temps enrere.
En aquesta etapa de la vida, es cedeix energia i fondària de l’impuls, l’element de la passió desapareix de forma conjunta en cos i ànima. Minva la capacitat receptiva dels sentits, apareixen defectes orgànics, baixa la fidelitat i la finor de la percepció. Es fa difícil acomodar-se a situacions noves, la vida es fixa, els processos s’immobilitzen, desapareix l’empenta per la lluita.
La persona anciana s’interessa cada cop menys per el que és nou. Se sent, com més passa el temps, més rarament és propens a canviar quelcom; vol estar en pau. Més enllà del cercle cada vegada més estret, no sent interès per la marxa de la vida dels altres; es torna indiferent. Perd el desig de tenir l’estima i de despertar la simpatia dels altres. D’aquí neix una indiferència que ja no es preocupa de quina impressió caurà en els altres la pròpia conducta. Això el fa més lliure, més autèntic, menys condicionat.
El qui envelleix com és degut, es fa capaç d’entendre el conjunt de la vida. Ja no té futur pròpiament dit, per això la seva mirada s’orienta cap al passat. Veu les connexions; reconeix com es determinen mútuament les diverses condicions, assoliments, guanys i pèrdues, gaudis i mancances.
És propi d’aquesta edat de la vida assolir la consciència del límit. L’ancià s’adona que morirà sense haver respost totes les preguntes, que hi ha més qüestions que evidències i accepta aquest no saber amb serenitat, amb humilitat, mentre que el jove pretén entendre-ho tot i s’indigna quan les explicacions que li forgen els homes madurs no encaixen amb la seva experiència.
És l’estació de la confiança i de la gratitud. L’ancià sent gratitud per la vida, per tot el que ha viscut i patit, per totes les peripècies i episodis que ha experimentat al llarg de la vida. Encara que no tingui respostes concloents a les seves preguntes, confia en una resposta final, en la transcendència. Descobreix, en aquesta etapa de la vida, que el més essencial, no és allò que es té o allò que es fa, sinó l’amor que és capaç de donar als altres.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
Març / Abril de 2025
