Joan Medrano: “Ens hem d’esforçar per fer comprensible el Credo”

“Creiem en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles”. Així arranca el credo que va néixer al concili de Nicea ara fa 1.700 anys. Aquest text va marcar un abans i un després en la història. En parlem amb Joan Medrano, pastor de la comunitat de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) de l’Església Evangèlica de Catalunya (metodistes i presbiterians) i professor de credos al Seminari Evangèlic Unit de Teologia (Seut).

Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Això s’institucionalitza al Concili de Nicea. Ara bé, hi ha confessions que s’autodefineixen com a cristianes que no són trinitàries: Testimonis de Jehovà o els unitaris. ¿Quin seria, llavors, el mínim comú denominador entre cristians?

El credo té un valor històric, un valor teològic i, molt important, té valor ecumènic. En el credo ens trobem tots els cristians. Per a mi, la fe cristiana sempre s’ha fonamentat en l’estructura trinitària. Jesús, el Fill és la segona naturalesa de Déu. I un altre element clau del cristianisme és que és Jesús qui pot oferir a tots els éssers humans una salvació universal, oberta a tothom. Això contrasta amb la visió dels Testimonis de Jehovà, que no són trinitaris, i on la salvació és per a uns pocs escollits.

Tot i això, en l’inici de la Reforma Protestant, ens trobem amb el metge i teòleg Miquel Servet, que tenia una concepció unitària de Déu.

És un debat que sempre apareix al llarg de la història. Jo crec que té a veure amb el fet que la visió unitària és molt més fàcil d’acceptar o assimilar. La trinitat és molt més complexa, perquè implica un misteri que no podem explicar: com pot ser Jesús al mateix temps Déu i home? La fe cristiana ens desborda dels marcs, i de fet, després de Nicea, l’estudi de les epístoles de l’època ens posa de manifest que van continuar les controvèrsies teològiques. Aquest és el problema quan s’intenta racionalitzar quelcom quan no ens arriba al llenguatge.

Els quatre evangelistes, Pau i la resta d’autors del Nou Testament parlen de Pare, Fill i Esperit Sant. Com s’acaba institucionalitzant la Trinitat?

És un procés històric, i és curiós que tal com exposa el Nou Testament, les primeres controvèrsies no van ser sobre Déu Pare, sinó sobre cristologia, i també sobre l’Esperit Sant. Ara bé, durant els temps de l’Església perseguida, les preocupacions dels fidels eren unes altres. És amb l’emperador Constantí i l’Edicte de Milà de tolerància religiosa, l’any 313 dC, quan comença el moment propici per començar a pensar i fer el primer debat seriós sobre aquesta qüestió.              

Quan parlava de l’Església primitiva, he pensat en la visió diferent que tenim sobre ella catòlics i protestants, que és la branca de les dues persones que estem mantenint aquesta conversa. Els catòlics posen l’accent en la unitat de la primera Església. En canvi, les Esglésies hereves de la Reforma, observem que ja hi havia discrepàncies profundes, sobre si el missatge de Jesús era exclusiu només per als circumcidats, els jueus, o bé havia d’arribar a tota la humanitat (els gentils en la terminologia de l’època).

L’Església era una, en un sentit, però era molt diversa, i amb els estudis més recents mostren aquesta diversitat. Esteve, el primer màrtir, representava un moviment molt diferent de l’Església mare de Jerusalem, que va acabar desapareixent l’any 70, amb la caiguda de Jerusalem després de la gran revolta jueva i la fi del segon temple.

La major part del cristianisme s’identifica del Credo de Nicea, però algunes confessions el reciten als seus oficis, i altres no ho fem, com és el cas dels protestants. Quin paper ocupa o hauria d’ocupar?

Joan Medrano

Hauríem de parlar primer de tot de credos, en plural, ja que hi ha més d’un. El protestantisme, històricament, ha posat l’accent en les confessions de fe de les diferents esglésies, que estaven fetes per marcar les seves diferències. En canvi, en l’Església catòlica, es fa servir el credo de Nicea de manera normalitzada a les misses. Per a mi, el credo és molt important en els processos de catecumenat, i faig servir el de Nicea i també el Símbol dels Apòstols, que és anterior. El que és clau és que el text que es va aprovar a Nicea ens permet tenir experiència d’unitat, que no d’uniformitat, i de pertinença a una Església cristiana que és molt diversa. El credo de Nicea ens dona base comuna, forma part de la nostra història, i és la nostra herència.

Nicea arriba en temps de canvis per al cristianisme.

Comença un camí molt diferent del que havia viscut fins llavors. El concili de Nicea se celebra dotze anys després de la fi de la persecució. I qui el convoca no és l’Església. Ho fa l’emperador Constantí, que hi ha conflictes interns entre cristians, que tenen també a veure amb la pau de l’Imperi i una la que ell vol preservar i mantenir. Tanmateix, no es pot entendre el Concili de Nicea sense un altre fet: poc després va acabar sent la religió oficial de l’Imperi Romà.

Nicea va provocar debats molt intensos.

Sí, més tard va haver un èxode de gent que decideix anar al desert, i comença a néixer el monaquisme, perquè veien que aquell camí estret que anunciava Jesús en les seves paràboles s’havia convertit en el que avui diríem una ‘autopista’, on tothom entrava de qualsevol manera. Avui, el problema és que no sabem explicar el credo: hem de fer l’esforç de fer-lo comprensible, usant llenguatge actual, sense trair en cap cas el seu missatge. En aquest sentit, un dels treballs que fan els meus alumnes és explicar en vocabulari d’avui que és el descens als inferns.

David Casals i Vila
Periodista
@informatiu