Contemplar el mar

Feia anys que no em banyava al mar, i esguardant l’horitzó he pensat: ¡Quina pau! Contemplar el mar és un exercici de desarmament personal: quan entres dins l’aigua, deixes a la vora les sabates, les presses, la por, et tornes vulnerable. T’hi submergeixes amb el cos, però també amb l’esperit. Hi ha alguna cosa de primigeni, de silenciós, que t’abraça per dins. I en aquest bany inesperat, m’he deixat tocar per tanta immensitat i per tanta pau.

La pau com una harmonia fonda, una reconciliació entre el que soc i el que anhelo, que s’assaboreix lentament i es perd amb facilitat. Però la pau, en aquest moment present, no pot ser només una experiència interior, no pot ser només un paisatge per contemplar, ha de ser absència de guerra.

Vivim en temps d’urgències, de fronteres tancades, de discursos de por i de ferides que no cicatritzen. I en aquest context, la pau és una paraula incòmoda, que sovint demana més del que voldríem donar. No som portadors de pau cada cop que consentim la indiferència davant el mal, o que tanquem els ulls davant d’un exili, d’un desnonament o d’un insult racista. Cada cop que convertim l’altre en prescindible.

La pau es trenca quan l’altre esdevé intercanviable, quan es pot lliurar per por, per conveniència o per silenci. Per això avui, quan parlem de pau, no podem fer-ho des de la neutralitat; no és dir que “totes les parts tenen raó” mentre tot esclata. La pau és prendre partit per la justícia, és cuidar les veus fràgils, i és, també, arreglar el que hem trencat.

I potser, en aquest bany al mar, he entès una cosa petita però essencial: que només hi ha pau quan hi ha lloc per a tothom. Quan ningú és lliurat, bandejat o invisibilitzat. Quan no traïm la humanitat que habita cada rostre, cada fill de Déu. No es tracta només de mirar l’horitzó, sinó de ser horitzó per algú, i de ser pau que acull, sosté, i dignifica.