Mantenir l’esperança en ‘La societat I’

Acabo de llegir El peso del tiempo. Relato del relevo generacional en España, d’Oriol Bartomeus (Debate, 2023). El llibre m’arriba en un moment en què cada cop em sento més allunyada de les generacions joves, sobretot perquè no compartim espais associatius ni, en el meu cas, familiars ni laborals. I a més m’adono que tot l’espai polític està canviant de rumb respecte a la cultura associativa en la qual em vaig formar en el seu moment, molt deutora de la transició política. Reconec que he gaudit molt de la seva lectura i que m’ha ajudat a entendre unes quantes coses. Ara només em convindria que, a més d’entendre-les, aprengués a navegar en aquestes aigües noves. Però per alguna cosa es comença.

M’ha cridat l’atenció especialment el seu capítol final, “La Sociedad I”, que ve a ser una síntesi de tot plegat. La societat I fa referència, d’una banda, a la societat del jo (I en anglès). I de l’altra banda, la I, és I d’individualisme, immediatesa, impaciència, irritació, intransigència, impacte, irresponsabilitat, incoherència, intranscendència i incertesa.  L’autor insisteix que la seva no és una visió negativa, sinó descriptiva. Aquesta neutralitat s’entén més si vas aprofundint en cadascun dels conceptes. L’individualisme portat a l’extrem, que fa que cada dia ens costi més sentir-nos part d’un col·lectiu. La desaparició del temps: ho volem tot, i ho volem ara, com ens repetia insistentment TV3. Com que la vida no va per aquí ens sentim fàcilment irritats. Sense temps no hi ha relació causa-efecte, per tant, les conseqüències dels nostres actes sembla que no vagin amb nosaltres. La possibilitat Control-Z, que és la combinació de tecles que en els nostres ordinadors ens fa anul·lar fàcilment errades i canvis d’opinió, en el dia a dia no existeix. Si en un rapte d’emotivitat després de l’impacte de no sé quina notícia real o no a les xarxes, votes Vox, després te l’has de menjar amb patates. I que la banalitat regeix moltes de les nostres opcions de consum i de relació entre les persones és força evident.

Un panorama que podria portar-nos a la desesperança. ¿Com podrem afrontar els grans i urgents problemes amb què ens trobem? La guerra, la desigualtat, l’emergència climàtica, la fam. El primer que m’ha passat pel cap té forma de pregària, potser per allò del “Que Déu hi faci més que nosaltres”.

Senyor, 

Que on hi hagi individualisme, nosaltres sapiguem treballar per a la comunitat i confiar en els nostres familiars, veïns, amics, companys.

Que, lluny de la immediatesa, sapiguem viure amb tranquil·litat els llargs processos que ens permetran madurar i canviar.

Que quan se’ns mengi la impaciència, sapiguem fer camí al ritme dels més febles.

Quan ens sentim frustrades i irritades, sapiguem agrair tot allò que hem rebut i prendre la distància de l’humor.

Que davant la intransigència pròpia i dels altres, busquem formes de diàleg.

Que no ens deixem aclaparar pels bombardejos emocionals que rebem, sinó buscar els signes del teu pas per la vida.

Fes-nos conscients que la nostra forma de vida i els nostres actes tenen conseqüències per a l’altra gent.

Que sapiguem sentir, pensar, dir i fer de forma harmònica i contínua al servei dels qui ens envolten.

Ajuda’ns a viure amb atenció el moment present, a escoltar-te, a viure en la unitat.

Que la nostra incertesa no sigui la d’una vida erràtica, sinó la d’una vida que reposa en un Esperit que mai no ha estat gaire amic de rutines i comoditats.

Amén. I bona Pasqua!