Una monja argentina contra la impunitat

Era una senzilla monja argentina i va acabar convertint-se en la líder d’un moviment social contra la impunitat. Martha Pelloni, a la dècada dels noranta, va encapçalar les “marxes del silenci”. En aquestes mobilitzacions, la gent demanava justícia pel brutal assassinat de María Soledad Morales, una jove estudiant violada per diversos fills de l’elit social. Es tractava de trencar el mur d’impunitat del qual gaudien els criminals pel simple fet de pertànyer a famílies influents. A La hermana (Anagrama, 2025), la periodista Liliana Viola traça una apassionant biografia d’una religiosa tan atípica com intrèpida, a qui els diaris batejarien com “la monja justiciera”.

Tot va començar el setembre de 1990 amb la desaparició d’una alumna del centre escolar que ella dirigia. La policia, en lloc d’ajudar, va posar obstacles. No podia ser d’una altra manera perquè el seu cap era el pare d’un dels presumptes culpables. La pressió del poder farà que molts testimonis no estiguin disposats a repetir davant d’un tribunal allò que saben. Hi havia tants interessos en joc que fins i tot el mateix president de la nació, Carlos Saúl Menem, es va veure obligat a intervenir. No precisament a favor dels més febles.

Amb el prestigi que va guanyar en el cas María Soledad, la germana Pelloni va passar a denunciar altres injustícies, com el robatori de nadons, el tràfic de dones o la droga. Com que els seus conciutadans confiaven en ella, no dubtaven a demanar-li ajuda. Els resultava una aposta més segura que recórrer a una justícia que solia desentendre’s dels seus problemes. Ella no es va limitar a una tasca de denúncia: també va fer un fort treball de conscienciació sobre les causes estructurals dels crims. El sistema, en endeutar els pobres, els feia més fàcilment manipulables.

Els qui tenien el poder polític i mediàtic contemplaven amb aprensió aquesta religiosa incòmoda. Per això van intentar desacreditar-la. En una entrevista a la televisió, per exemple, li van preguntar si tenia visions. Ella va respondre que era una persona racional que veia els fets tal com eren. La seva no era una espiritualitat desencarnada dels problemes reals sinó tot el contrari. Jesucrist, segons les seves pròpies paraules, era “un home de poble, un home amb valors, un educador”.

L’Església institucional no li va donar suport. Més encara, va sabotejar la seva causa enviant-la, el 1992, a un “retir voluntari”. Naturalment, es tractava d’una maniobra política. El bisbe local pagava així que es mantingués l’exigència de professar el catolicisme per exercir el càrrec de governador.

Liliana Viola no sempre entén amb facilitat les seves motivacions de fe. Quan Martha li explica que seguir Jesús, com a religiosa, significa lliurar tot el seu amor a una comunitat, ella no acaba de creure-la. En ocasions, els seus prejudicis anticlericals pesen més que l’evidència que té al davant. Per educació, no s’atreveix a preguntar-li “per què parla d’enamorar-se d’un home que fa més de dos mil anys que no existeix”.

A Pelloni, com a religiosa i dona, li resultava fàcil treballar en equip. Però moltes vegades s’ha trobat que els sacerdots tenen una formació que els porta a actuar de manera autoritària i individualista. D’aquí que no tingui cap dubte a denunciar el paper subaltern que tenen les dones dins del catolicisme. Això no és així per voluntat de Déu sinó per les circumstàncies sociològiques del món en què van actuar els primers cristians: “La diferència entre monges i capellans es deu al fet que a Jesús li va tocar viure en una època masclista, molt més masclista que la nostra, i va escollir apòstols perquè eren homes els que representaven cadascun dels sectors de la societat”.

L’autora té raó quan afirma que la seva protagonista ha corregut més riscos que molts superherois de ficció. Va haver de lluitar enmig d’una democràcia precària on, igual que en temps de la dictadura, es matava i s’encobria els culpables. Va demostrar així una capacitat que, com ella mateixa admet, no sabia que tenia. El combat social es va convertir, també, en una forma d’autodescobriment.

Com en tots els bons relats d’iniciació, l’heroi no hi és des del principi sinó que es va forjant en funció de les circumstàncies. En aquest cas, Pelloni es va adonar que calia dir “no” a allò intolerable. Això va implicar canviar de mètode: si al principi va exercir de “francotiradora”, després va preferir construir una xarxa en què s’impliquessin tota mena de persones i col·lectius. No estem davant d’una heroïna solitària sinó d’algú que fa camí acompanyant les masses.

Tampoc no és qüestió de caure en cap mena d’idealització. Com tots els éssers humans, sobretot els que estan sotmesos a una sobreexposició pública, també la germana Pelloni es va equivocar alguna vegada. Liliana Viola ens explica que va arribar a acusar de complicitat amb el narcotràfic un sector del kirchnerisme. Va haver de retractar-se per no disposar de proves. De totes maneres, més enllà d’alguna relliscada, ens trobem davant d’una figura d’indubtable alçada moral. El seu cristianisme no és l’opi del poble sinó una fe inconformista i esperançada. No debades, el llibre s’acaba amb una confessió de la protagonista que ens convida a mantenir-nos ferms en l’adversitat: “de veritat penso que no tot està perdut”.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1