Jesús Bastante: “Lleó XIV potenciarà el llegat de Francesc amb les seves qualitats”

El passat 8 de maig el cardenal Dominique Mamberti va anunciar al món, des de la plaça de Sant Pere del Vaticà, el nom del nou líder de l’Església catòlica, el cardenal Robert Francis Prevost Martínez, que va elegir el nom de Lleó XIV. Nascut a Chicago, als Estats Units, i també amb nacionalitat peruana, Prevost va ser elegit en el quart escrutini del conclave més universal i amb més cardenals de la història, un total de 133 procedents dels cinc continents. Uns 6.000 periodistes, segons el Vaticà, van ser presents a Roma aquell dia per cobrir l’arribada del primer papa nord-americà de la història. Un d’ells va ser Jesús Bastante, redactor en cap de Religión Digital i enviat especial de La Sexta, qui des del primer moment va veure en Lleó XIV un clar continuador de les reformes impulsades pel papa Francesc.

Com va viure l’anunci del nomenament de Robert Prevost i què va ser el primer que li va passar pel cap?

Enmig d’una setmana trepidant, des de Religión Digital vam ser un dels pocs mitjans que vam apostar per la possibilitat que Prevost fos el candidat que disputés a Pietro Parolin el papat, si bé no es tracta de disputes ni de guerres. Vam sentir-nos orgullosos quan vam sentir el seu nom i vam emportar-nos-en una gran alegria: per haver-lo encertat i pel que creiem que significa. És una reivindicació del pontificat de Francesc i una clara continuïtat, amb estils diferents, tal com s’ha denotat des de l’inici. És un papa que, al contrari de tot allò que puguin pensar uns altres, no enterrarà el llegat de Francesc, sinó que el potenciarà amb les seves qualitats.

En la seva primera aparició pública, va parlar de sinodalitat, del papa Francesc, d’una Església missionera, de construir ponts, de pau… Què destacaria de les seves primeres paraules dirigides al món?

A mi, tot això, em va sorprendre, però és cert que, amb el pas dels dies, fent-ne les pertinents anàlisis, també ho va fer que, a diferència de Joan Pau II, Benet XVI i Francesc, portés un discurs escrit i ben traçat. No eren unes paraules de salutació i prou, ja que, des del principi, ens va donar moltes pistes de quin serà el seu pontificat. Un pontificat d’estendre ponts, deixant clar quina és la funció del bisbe de Roma, de participació de tots i totes, de reivindicació expressa del pontificat de Francesc, que en els dies previs al conclave semblava haver-se oblidat per part d’alguns membres del Col·legi Cardenalici, i d’aquesta crida per la pau que ha anat repetint posteriorment.

Ha demanat en successives ocasions als líders del món una resposta global perquè no es tornin a cometre els errors del passat, com els que ens van portar a la Segona Guerra Mundial. Crec que és un papa decidit per la pau, i que també ha tingut gestos i expressions molt directes amb les víctimes d’abusos, com ara els que tenen a veure amb el cas Sodalici, que va conèixer de prop. 

Quin impacte podria tenir la seva arribada en la convulsa escena geopolítica mundial, tenint en compte aquestes crides als líders polítics?

No oblidem que és el primer papa procedent d’Amèrica, de l’imperi actual, si bé té molt poc a veure amb l’emperador, Donald Trump. Crec que la relació entre els dos serà molt interessant per perfilar com serà el món durant els pròxims anys. El papa no és una figura política, però és evident que té un paper i una autoritat moral mundial. L’aposta per la pau en un món tan trencat i en una Església que s’ha mostrat fracturada i dividida serà fonamental. S’estendran ponts per assolir objectius i la pau hauria de ser un objectiu comú de tots els homes i totes les dones del món, al marge de ser creients o de no ser-ho. Prevost és un home missioner, amb més de dues dècades de treball amb els oblidats, però també un home que ha treballat en la cúria i que controla l’autoritat. Combina el millor dels dos mons: el de l’organització i el d’acceptar amb gust els dons de la profecia que va deixar Bergoglio.

Per tant, creu que l’experiència de govern de Prevost com a prior general dels agustins, com a prefecte dels Bisbes i com a bisbe de Chiclayo l’ajudarà en el seu govern de l’Església?

L’ajudarà molt. I també ho farà el fet d’haver sigut missioner durant més de dues dècades. Perquè un dels riscos que hi havia en aquest conclave era decidir si es volia un bisbe de Roma que fos pastor o que fos un funcionari. I jo crec que l’experiència com a pastor de Prevost és inqüestionable, per bé que el bisbe de Roma no deixa de ser el líder d’una institució amb presència capil·lar a tot el món i amb rellevància en qualsevol lloc del planeta.

En el conclave que semblava més polaritzat i més obert de les últimes dècades, s’ha trobat una curiosa unanimitat en algú que té el millor d’aquests dos mons: no és un profeta com Bergoglio, però sí que té aquesta visió d’Església per a tots, i no és un personatge curial com ho podria ser Parolin, per bé que tingui una capacitat d’organització i d’autoritat plenament demostrada. Els cardenals han encertat en el model.

Després d’una cobertura vertiginosa de la malaltia de Francesc, de la seva mort, del seu funeral i del conclave que ha escollit el seu successor, per fi va poder plorar la seva mort. Com va viure la visita feta a la seva tomba, a Santa Maria la Major?

La seva mort em va arribar parlant en un directe televisiu sobre la seva recuperació. Des d’aquell moment, la feina va ser desbordant. Han sigut dies molt intensos de feina, de no veure la família, de viatjar a Roma i d’intentar oferir tota la informació als nostres lectors i a altres canals de televisió o de ràdio. Procurant fer un exercici de comunicació fiable i honest, després del nomenament de Prevost es va acabar la persecució a alguns cardenals per part d’alguns periodistes i, a mi, això, em va permetre posar fi al meu cercle personal. Vaig anar a veure la tomba per a plorar i agrair-li tot el que va fer, cosa que no vaig fer fins aquell moment. És una manera gràfica de tancar un cercle i de començar-ne un altre.

El Papa Lleó XIV

Quin creu que és el llegat deixat pel papa Francesc i de quina manera els debats eclesials i les reformes que va promoure marcaran el pontificat de Lleó XIV?

És fonamental parlar de la sinodalitat; aquesta continua i és una porta per obrir el camp de joc i perquè tots els creients puguem decidir quin tipus d’Església volem ser, més enllà del debat sagramental o doctrinal. Jo crec que aquest papa aprofundirà radicalment, i probablement més que Francesc, en la lluita contra la pederàstia, ja que el que cal no només són normes, sinó organització i compliment efectiu d’aquestes normes. Ell sap com han de ser els bisbes del futur; bisbes que transformin les seves comunitats i que comptin amb professionals, sense dependre de la voluntat d’un sol home.

Cal avançar en aquests temes espinosos, buscant el discerniment i el caminar plegats. Potser no s’assoliran consensos immediats de molts temes, però el camí conjunt permetrà que qualsevol pas que es faci sigui ferm. I això és revolucionari. A diferència del de Francesc, crec que podrem tenir un pontificat llarg amb un papa que ens recorda a Joan Pau II, a Benet XVI i al seu antecessor. Pot ser molt interessant en ajudar a les diverses sensibilitats de l’Església a deixar d’estar separades les unes de les altres.

Va cobrir aquest darrer conclave, però també els dos anteriors. Què creu que li pot proporcionar una experiència tan intensa com aquesta?

El primer, de 2005, el vaig cobrir des d’ABC, era un conclave sense xarxes socials i sense tanta pressa, podent estar més a sobre dels petits detalls. El segon va ser curiós, ja que no parlàvem d’una mort, sinó d’una renúncia, i ja es tractava d’un món molt més digital. Es buscava una persona, però sobretot un model que es veiés apartat de la crisi patida per la cúria i que havia motivat la renúncia història de Benet XVI. I aquest últim ha estat molt diferent als altres, sobretot per la immensa quantitat de dades que han corregut per les xarxes socials, per les persecucions als cardenals que accedien al preconclave, espectacularitzant el fenomen, i per poder cobrir-lo també per a més d’un mitjà de comunicació. Ha sigut més esgotador, però també més enriquidor. A Roma, des de Religión Digital hem tingut un múscul que pocs mitjans especialitzats han tingut, ja que l’esforç de set persones desplaçades a la Ciutat Eterna, entre treballadors i col·laboradors, s’ha notat moltíssim.

Tota aquesta trajectòria permet guanyar-se la confiança de fonts molt pròximes al Vaticà que en algun moment li poden oferir informació privilegiada, oi?

Sí. I, fins i tot, en algun moment de confusió ens poden oferir opinió. Això és interessant perquè, en aquest món estrany en què ens movem, no podem oblidar que som creients i que allò que succeeix en un conclave ens concerneix. Perquè no només afecta a la nostra professió, sinó també a la nostra presència i missió en el món.

Què suposa per a vostè que una de les accions fetes per Francesc abans de morir tingués a veure amb el genial arquitecte Antoni Gaudí, concedint-li la condició de venerable?

És providencial que una de les darreres signatures de Francesc tingués relació amb Gaudí, i que ho fes el dia 14 d’abril, el dia del meu aniversari i el dia que vaig saber que presentaria El aprendiz de Gaudí, la meva nova novel·la, a l’interior de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, com va passar més tard. Gaudí, un geni, és un home meravellós i universal, així com ho és la història que hi ha darrere de l’inici del temple en la Barcelona del segle XIX.

Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga