Menu
5 de març de 2026
El moviment de dones creients Alcem la Veu va celebrar aquest passat 1 de març una acció pública davant la catedral de Barcelona per reivindicar la igualtat en l’Església en el marc de la jornada estatal per la igualtat i la dignitat de les dones a l’Església. Sota el lema “Aquest és el meu cos”, la trobada va incloure una acció performativa simbòlica i una proclamació col·lectiva per fer visible allò que el col·lectiu considera “una realitat persistent”: el control, la classificació i el silenciament dels cossos de les dones dins l’Església.
Una de les membres d’Alcem la Veu que va participar en la trobada va ser Maria Mercader, llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i graduada en ciències de la religió per l’Intitut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. “Continuarem alçant la veu, amb respecte i fermesa, fins que la igualtat sigui costum”, assegura.
Quin és el sentit principal de l’acció “Aquest és el meu cos” i quin missatge voldríeu que arribés a la comunitat cristiana i a la societat?
El sentit principal de l’acció “Aquest és el meu cos” és afirmar la dignitat plena dels cossos de les dones i de les persones dissidents o estigmatitzades pel motiu que sigui dins l’Església.També és recuperar la centralitat de la corporalitat en la fe cristiana i qüestionar les mediacions patriarcals que han monopolitzat la representació del cos de Crist.
Durant segles, els cossos femenins han estat interpretats, regulats i sovint silenciats en l’àmbit eclesial. Amb aquest lema, que evoca les paraules de Jesús a l’Últim Sopar, volem recordar que la fe cristiana és una fe encarnada. Si Déu s’encarna en un cos, cap cos pot quedar exclòs, invisibilitzat o considerat secundari.
L’acció performativa de l’1 de març, amb la representació de Maria i Eva, visualitza una crítica a la construcció dualista de la feminitat en la tradició eclesial: la dona idealitzada i pura o la dona pecadora i culpabilitzada. Alliberar simbòlicament aquests cossos significa afirmar que la subjectivitat femenina no pot continuar atrapada en arquetips funcionals al sistema patriarcal. El missatge que volem que arribi és clar: els nostres cossos també són Església.I la igualtat no és una concessió, és coherència evangèlica.
Quina lectura feu des d’Alcem la Veu del canvi de papa de Francesc a Lleó XIV? Quines expectatives o preocupacions us genera aquest relleu?
Tot canvi de pontificat és un moment de discerniment i esperança. Valorem els processos oberts en els darrers anys cap a una Església més sinodal i més conscient de la necessitat d’escoltar i caminar junts.
Alhora, ens preocupa que els canvis simbòlics no vagin acompanyats de reformes estructurals reals. La història ens mostra que la qüestió de les dones i dels col·lectiu LGTBIQ+ sovint s’ha situat en el terreny del reconeixement verbal, però no en el de la corresponsabilitat efectiva i plena i podem comprovar com una gran majoria de clergues del nostre país destil·len una clara LGTBIfòbia i com la majoria de seminaristes i noves ordenacions surten amb un discurs clarament conservador, clerical i masclista.
El nostre desig és que aquest nou temps no suposi un fre als camins iniciats, sinó un aprofundiment valent en la igualtat real dins l’Església. Esperem escolta, però també decisions valentes i escolta plena i real el poble de Déu per a uns canvis estructurals que, si no venen des de dalt, cal anar impulsant des de les bases.
Com valoreu l’actual pontífex pel que fa al paper de les dones a l’Església? Heu detectat canvis reals o continuïtats?
Hi ha hagut gestos importants en el reconeixement del treball i la presència de les dones en espais de responsabilitat. Sembla que el Papa Lleó XIV continua en la mateixa línia que havia fer Francesc. Això és positiu i ho reconeixem.
Tanmateix, el nucli de la desigualtat es manté intacte: les dones continuem sense veu i vot en elsespais sacramentals i de govern que defineixen l’estructura eclesial. Acabem de llegir la notícia on el Papa Lleó XIV ha donat un toc d’atenció i avís als Bisbes espanyols per l’auge de l’extrema dreta i com aquests discursos fortament masclistes, racistes, homòfobs i trànsfobics no poden estar més lluny de la vida de Jesús.
Podríem dir que hi ha hagut avenços en el llenguatge i en la sensibilitat, però les estructures continuen essent profundament patriarcals i masclistes. Queda molt camí per fer dins el catolicisme, per sort les nostres germanes d’altres Esglésies cristianes com l’anglicana on hem pogut veure per fi el nomenament de Sarah Mullaly, nova bisbesa de Canterbury o l’Església cristiana de Suècia es declara obertament “església trans”o d’altres esglésies protestants que porten anys vivint la igualtat i la coherència evangèlica en els seus ministeris.
Quines són avui les principals reivindicacions d’Alcem la Veu en relació amb la igualtat dins l’Església?
Les nostres reivindicacions són clares i concretes: accés de les dones i persones LGTBIQ+ al diaconat i al presbiterat, com a conseqüència lògica d’una antropologia teològica no reductiva; participació amb veu i vot vinculant en tots els espais de decisió i esctructures de govern Reconeixement real de la teologia feminista i queer; revisió del llenguatge i pràctica litúrgica viscuda i desenvolupada des del patriarcat i el clericalisme; una antropologia humana i una moral sexual que deixi de culpabilitzar i comenci a acollir a les persones tal com son.
Som, com remarca la teòloga feminista Pepa Moleón, el 80% de l’església, de la vida pastoral, en la catequesi, en l’acció social i en la vida comunitària. Però no estem presents proporcionalment en la presa de decisions. Aquesta desproporció ja no és sostenible. La nostra reivindicació no és de poder, sinó de justícia i coherència amb l’Evangeli.
Com respon la comunitat eclesial —clergat i laïcat— a les vostres propostes?
La resposta és diversa. Hi ha resistències, especialment allà on la tradició es concep com a estructura immutable. Hi ha molta complicitat silenciosa, tant de laïcat com de membres del clergat, que comparteixen la necessitat de canvi però viuen tensions internes. Anem veient com cada vegada hi ha més parròquies que es buiden davant de nomenaments de clergues conservadors que destrueixen la comunitat imposant la seva voluntat, fent fora de les parròquies a entitats de lleure i acció social que actuen a favor dels barris i pobles i ajuden a una millora cohesió i educació social. Però el que detectem, sobretot, és que el debat ja no es pot evitar. Cada cop més comunitats es pregunten què passaria si les dones deixéssim de sostenir tants espais pastorals invisibilitzats. La pregunta ja no és si el debat existeix, sinó com s’afronta.
Quins passos concrets creieu que serien possibles a curt termini?
Hi ha passos que no requereixen cap trencament doctrinal immediat: institucionalitzar espais de govern amb participació real i vinculant dins les comunitats cristianes. Que persones laiques agafin rols de responsabilitat i es mantinguin malgrat el canvi constant de mossens; garantir presència paritària en organismes consultius i executius; obrir processos transparents de discerniment sobre el diaconat femení i de persones LGTBIQ+; revisar llenguatges litúrgics i catequètics, doctrines morals, sexuals i antropològiques; reconèixer públicament la desigualtat estructural existent i fer canvis reals.
Hi ha alguna experiència personal o comunitària que resumeixi el moment que viviu?
Sí. Moltes de nosaltres hem dedicat dècades a la vida parroquial, a la catequesi, a l’acompanyament de persones vulnerables, a la teologia. I en molts moments hem sentit que sosteníem l’Església sense ser reconegudes com a subjectes plenes. Cal recordar, com s’ha dit abans, que no volem ocupar llocs de poder perquè si ni per fer les coses igual que les fan els homes dins l’Església, sinó precisament, per canviar l’estructura, la jerarquia i fer una església més oberta, transparent, justa i coherent amb l’Evangeli.
La concentració de l’1 de març va voler resumir aquest moment: no és un acte de ruptura, sinó un acte d’amor exigent. Ens situem davant la catedral no per trencar, sinó per recordar que l’Església també som totes nosaltres. Quan proclamem “Aquest és el meu cos”, afirmem que la nostra vida, la nostra fe i la nostra paraula també formen part del cos de Crist.
Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier
Gener / Febrer de 2026
