A la recerca del Jesús històric

Per a determinats ateus radicals, Jesús senzillament no va existir. Seria un simple mite. Mentrestant, a certs creients els importa el Crist de la fe, no el de la història. En realitat, si hi ha alguna cosa que sabem amb seguretat sobre ell és que va existir fa dos mil anys en el mateix sentit físic que van existir Alexandre el Gran o Juli Cèsar. D’aquí que molts especialistes, al llarg dels darrers segles, s’hagin esforçat a conèixer la seva figura mitjançant la metodologia de les ciències socials. Professora a la Universitat de Princeton, Elaine Pagels, autora d’un conegut estudi sobre els evangelis gnòstics, destaca per la seva aportació en aquest camp de la historiografia. A Asombro y milagros (Kairós, 2025), ens ofereix una reflexió profunda entorn d’una pregunta que ja va formular el mateix Jesús: “Qui dieu vosaltres que sóc jo?”. Les respostes són ben diverses: sanador, profeta, Fill de l’Altíssim…

Pagels es distancia de les visions més racionalistes, que han tendit a oblidar els miracles de Jesús per centrar-se en els seus ensenyaments. La interpretació més assenyada consistiria a admetre que ambdós aspectes, en aquella època, anaven indissolublement units. Són els seus actes extraordinaris, com la guarició dels malalts, els que donen credibilitat a la pretensió de parlar en nom de Déu. D’altra banda, aquest tipus d’històries són comunes al segle I dC. També s’atribuïen prodigis a altres predicadors, com Hanina ben Dosa, de qui es deia que guariria malalts fins i tot a distància. Són aquest tipus de relats simples fabulacions? Es limiten a exagerar fenòmens naturals? Per no caure en el simplisme, cal conèixer el context cultural en què es produeixen els Evangelis.

Una altra qüestió difícil és la referent al Regne de Déu. Segons quina font prenguem, arribarem a conclusions diferents. Segons Marc, era quelcom que encara havia d’arribar: “Quan passarà això, i quin serà el senyal que totes aquestes coses estan a punt de complir-se?”. En canvi, Mateu i Lluc suggereixen que el Regne és una realitat que ja és entre nosaltres. Davant d’aquesta discrepància, l’autora assenyala encertadament que la visió sobre el tema de cadascun de nosaltres dependrà del text neotestamentari al qual concedeixi prioritat. El cas és que, molt probablement, en temps de Jesús i poc després s’esperava una fi del món imminent. Això fa que contemplem certs preceptes morals sota una llum diferent. Són normes vàlides per a tot temps i lloc, o bé manaments provisionals per al temps que resta abans de l’arribada de l’Apocalipsi?

Pagels qüestiona la pretensió de trobar un significat únic i “correcte” als ensenyaments cristians. Això sembla prou plausible, perquè ningú no és completament coherent al llarg de la seva vida. Podem imaginar un Jesús que, en funció de l’audiència del moment, donés detalls diferents del seu missatge? Per què no, si, com assenyala el dogma, era un home veritable?

Asombro y milagros obre noves portes al nostre coneixement i a la nostra reflexió. Ens obliga a plantejar-nos noves preguntes i, sobretot, a ser prudents, perquè no sabem amb certesa què és històric i què és ficció. Fins a quin punt els primers cristians, en un context marcat pel fracàs i la repressió, van inventar relats que els ajudessin a no defallir? Com tots els grups naixents, el que desitjaven era atreure més persones. Si ho pensem bé, aquest objectiu no es podia aconseguir només amb la veritat nua. No es tracta de mentir, sinó de motivar. Si Churchill hagués explicat el 1940 un relat exacte de la situació, probablement els britànics se n’haurien anat a casa a plorar en lloc de combatre Hitler. Potser al segle I va passar una cosa semblant i el relat de la resurrecció pretenia donar esperança a la gent més que no pas establir una veritat objectiva.

Pagels no pretén dir que les cròniques evangèliques siguin falses. Només apunta que reflecteixen les experiències per les quals una sèrie de persones van creure que Jesús havia ressuscitat. Aquesta convicció va ser el que va permetre als cristians tirar endavant, més que no pas els ensenyaments de la predicació del Messies. Si la resurrecció consistia en un fenomen espiritual o corporal devia ser, en la pràctica, una qüestió secundària. El més important era la certesa que la mort no tenia l’última paraula.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1