Els serveis eclesials de les primeres comunitats cristianes

Tot i que han passat 2025 anys, plens d’històries d’ombres i llums en l’Església, penso que ens podem inspirar en els moments originaris de les comunitats cristianes. Així podem rellançar-nos als principis i respirar del seu alè enamoradís, fins i tot romàntic, que tenen sempre els orígens de les iniciatives humanes i revolucionàries. A la vegada podem respirar l’Esperit que va moure aquelles cristianes i cristians dels segles I, II, i III, i vincular-nos de forma renovada a l’Esperit de Jesús, que ha mogut tantes persones al llarg d’aquest temps.

Abans que el cristianisme fos la religió de l’imperi romà i s’iniciés l’etapa llarga de la “cristiandat”, podem imaginar i connectar amb les comunitats cristianes que devien gaudir d’una frescor, una vitalitat i una flexibilitat que ens convé molt avui. En les petites comunitats i petits grups que intenten compartir la vida i relacionar-la amb l’evangeli, que per sort van creixent entre nosaltres, podem retrobar aquesta frescor i vitalitat.

En les primeres comunitats hi havia catequistes, profetes, mestres, evangelitzadors, predicadors de la paraula, animadors dels àpats fraterns, distribuïdors dels béns, i no distingien entre homes i dones. Segons les qualitats, la voluntat de la persona i els acords de les comunitats, cadascú exercia el seu servei, per un temps o per sempre.

Actualment, tant a les parròquies, com als moviments, a les Congregacions religioses, als monestirs, o a les petites comunitats, hi ha molts serveis que són temporals, segons el temps que la persona hi vol dedicar i el comandament que li atorga la comunitat. Els únics que són de per vida són el servei de presidència de l’eucaristia (relacionada amb la direcció de la comunitat) i de l’administració d’altres sagraments: capellans, diaques, bisbes —aquests a més dirigeixen una diòcesi. Fins i tot tenim l’experiència recent d’un papa que ha renunciat. Ha exercit temporalment el papat. I els bisbes i capellans, tot i que continuen essent-ho, són exhortats a jubilar-se als 75 anys. En algunes comunitats protestants, el servei de pastor o pastora també és temporal.

Tenint en compte aquestes tres dimensions: la necessitat actual de les comunitats cristianes, l’experiència de moltes congregacions, parròquies, moviments, grups i monestirs, pel que fa a la temporalitat de certs serveis, i la inspiració de les primeres comunitats, l’església (i amb ella els diversos tipus de comunitats) es podria plantejar com una opció la temporalitat del ministeri diaconal, presbiteral i episcopal. Cada persona amb alguna d’aquestes vocacions, segons la decisió de la seva comunitat, podria exercir per vida o temporalment (amb el temps que s’acordi) tals ministeris. Aquest fet, acompanyat de la separació entre la presidència de l’eucaristia i altres sagraments, amb la direcció i govern de les comunitats (que seria convenient que fos en equip), i que poguessin exercir els ministeris tant homes com dones, tant persones casades com solteres, viudes, o altres situacions, podria obrir noves oportunitats per consolidar, preservar i fer créixer les comunitats cristianes.

Quim Cervera i Duran
Ex-capellà, llicenciat en teologia i en sociologia