Menu
31 de març de 2026
L’any 2016, durant una de les meves estades a El Salvador com a professor convidat a les Universitats de Don Bosco i la UCA, vaig llegir l’excel·lent novel·la Noviembre, de l’escriptor salvadoreny Jorge Galán, que s’inspira en l’impune assassinat dels 6 jesuïtes i de l’Elba i la Celina el 16 de novembre de 1989. La vaig llegir recorrent alguns dels escenaris on es van produir els fets. Mentre llegia el llibre em rondava una pregunta: per què els van matar? Aquests dies, en què celebrem el 46è aniversari de l’assassinat de monsenyor Romero —“Sant Romero d’Amèrica”, com el va definir Pedro Casaldàliga en un poema memorable—, he tornat a fer-me la mateixa pregunta sobre l’assassinat del profètic arquebisbe de San Salvador: per què el van matar?
No va ser, certament, per haver-se desviat de la seva activitat pastoral, com creien i afirmaven erròniament alguns germans seus en l’episcopat salvadoreny i al Vaticà. La lluita per la justícia i el treball per la pau no són una desviació del cristianisme, sinó inherents a la fe cristiana, alhora que constitueixen la verificació de l’autenticitat de la fe. La comissió teològica del Vaticà encarregada d’estudiar les raons per a la seva beatificació va reconèixer que monsenyor Romero va morir màrtir per odi a la fe. Dissenteixo d’aquesta apreciació. Els seus assassins es deien cristians i suposadament compartien la mateixa fe que Romero. Jo crec que la verdadera raó de l’assassinat va ser la seva lluita per la justícia, la seva opció pels pobres i la seva cada vegada més radical denúncia dels poders polítics, econòmics i militars. En definitiva, va ser la posada en pràctica del Sermó de la Muntanya —Carta Magna del Cristianisme—, que declara benaurats els qui treballen per la pau i els perseguits per causa de la justícia, la que va provocar el seu assassinat el 24 de març de 1980 mentre celebrava l’eucaristia.
Tampoc el van matar per haver permès l’entrada del comunisme a l’Església salvadorenya, com va venir a dir-li Joan Pau II en una audiència al Vaticà de la qual monsenyor Romero va sortir abatut i desolat. “Sant Pare —li va respondre l’arquebisbe de San Salvador—, al meu país és molt perillós parlar d’anticomunisme, perquè l’anticomunisme el proclama la dreta, no per amor als sentiments cristians, sinó per l’egoisme de tenir cura dels seus interessos”. Aquest anticomunisme, li va dir, defensa el capitalisme i persegueix l’Església, i molt especialment els sacerdots, religiosos i religioses, catequistes, líders de comunitats i defensors dels drets humans.
L’assassinat de monsenyor Romero té la mateixa explicació, o una de similar, que la que va oferir Jon Sobrino sobre l’assassinat amb nocturnitat i traïdoria dels seus companys jesuïtes per part del batalló Atlacatl de l’Exèrcit salvadoreny: el van matar perquè va analitzar la situació real d’El Salvador i va anar a l’arrel dels problemes. Va dir la veritat del país en les seves homilies, programes radiofònics i declaracions públiques. Va desemmascarar la mentida i va practicar la denúncia profètica. Va ser consciència crítica d’una societat de pecat i consciència creativa d’una societat distinta, la utopia del Regne de Déu entre els pobres. I això no es perdona!
Monsenyor Romero va ser assassinat per haver exemplificat amb fets i paraules el valor moral i evangèlic de la justícia en un país on regnava la injustícia estructural; el valor de la pau en un país marcat per la violència institucional; el valor de la solidaritat, en un país on les majories populars patien la pobresa i la marginació social; el valor de la vida, en un país on la vida dels pobres mancava de valor i se’n podia prescindir impunement.
Va viure el cristianisme no com a opi i alienació, sinó com a lliberació i consciència crítica; no al servei dels poderosos, sinó de les persones més vulnerables i dels col·lectius empobrits. Va denunciar la concentració de la riquesa en mans d’unes poques famílies que mantenien el poble en un règim d’esclavitud. Va criticar severament l’aliança entre el poder polític, el poder econòmic i el poder militar contra el poble. Va acusar la Junta Militar, les Forces Armades i els Cossos de Seguretat d’El Salvador de recórrer només a la violència repressiva “produint un balanç de morts i ferits molt més gran que els règims militars de fa poc”.
Es va oposar al suport dels Estats Units a aquests poders que massacraven el poble salvadoreny. I ho va fer a través d’una carta a Carter, president dels Estats Units, en la qual li demanava que el seu govern no intervingués “directament o indirectament amb pressions militars, econòmiques, diplomàtiques, etc. en la determinació del destí del poble salvadoreny” i prohibís l’ajuda militar al govern salvadoreny. Va buscar camins de reconciliació a través de la negociació i de la no-violència activa, seguint l’exemple de tants líders religiosos i morals al llarg de la història. Amb el seu testimoni evangèlic i el seu estil de vida auster va anticipar la utopia d’un altre món possible sense violència, ni injustícia, ni corrupció, sense desigualtat social, ni opressió política, ni explotació econòmica, sense imperialisme ni militarisme.
Per què van matar monsenyor Romero? Coincideixo amb la resposta de Carlos Molina, professor de filosofia de la UCA de San Salvador: “No va ser per defensar els drets de l’Església davant del poder secular, sinó per posar-se al costat dels pobres, aquells que tant el poder secular com les mateixes esglésies havien explotat, oprimit i exclòs […], per haver assumit el profetisme utòpic que era l’única resposta davant dels falsos déus que s’acarnissaven en la vida del poble, i així es va convertir en el seu enemic”.
Juan José Tamayo
Teòleg i autor de San Romero de América, màrtir de la justícia (Tirant, 2015)
