Federico García Lorca i el cristianisme

De Federico García Lorca en sabem moltes coses, però no ens acostumem a pensar en la seva visió del fet religiós. Què en pensava, del catolicisme? La publicació de No te olvides de escribir (Akal, 2026), un volum extraordinari amb la seva correspondència familiar, és una ocasió immillorable per descobrir la seva actitud davant la fe, una barreja d’intuïcions modernes i de valors tradicionals

L’octubre de 1916 trobem el poeta a Àvila, on visita emocionat el lloc on va viure Teresa de Jesús. En referir-se a la mística, empra els elogis més entusiastes: ella és “la glòria més alta d’Espanya” i “la dona més gran de l’univers”. Per a l’escriptor, aleshores un noi de 18 anys, conèixer des de dins un convent de clausura és una experiència que viu amb una barreja de devoció i entremaliadura juvenil.

Com sempre en Lorca, resulta difícil separar el sentiment religiós del sentiment estètic. Al monestir de Santo Domingo de Silos o a les Huelgas, el poeta queda captivat per edificis d’un valor artístic incalculable, comparant la seva solemnitat fins i tot amb la del mateix Escorial.

L’impacte de Nova York

Habituat al catolicisme de l’Espanya més tradicional, el poeta experimenta un fort impacte quan visita Nova York el 1929. Malgrat la complexitat de la ciutat, la seva reacció inicial és aferrar-se a les seves arrels, fent “vives al portentós, bellíssim, sense igual catolicisme espanyol” i mostrant-se, en aquell moment, molt crític amb el protestantisme.

Segons el seu biògraf Ian Gibson, el granadí se sent “intensament catòlic espanyol”. Lorca acusa el catolicisme nord-americà de pecar d’excessiva fredor per influència protestant. Per a ell, una missa andalusa és superior perquè l’exquisidesa de les formes i el ceremonial equivalen a una actitud hidalga vers Déu.

Entre el prejudici i la llibertat

Davant les esglésies protestants, Lorca arriba a justificar històricament la lluita de Felip II, tot i que la seva intel·ligència el fa apreciar detalls nous, com la devoció extraordinària dels homes catòlics a Nova York. Especialment dur es mostra amb el metodisme, al qual culpa de la Llei Seca, considerant-lo fins i tot més odiós que els jesuïtes de l’època.

En canvi, l’Església ortodoxa li provoca una impressió millor gràcies a un ritual esplendorós i la figura del popa, que defineix com una “figura superior que emana autoritat”.

Una lliçó de convivència

Malgrat les seves crítiques, Lorca admira la llibertat de consciència dels Estats Units. Descriu amb sorpresa famílies on conviuen protestants, catòlics i ateus en total harmonia: “Es porten com els àngels”, escriu als seus pares. Aquesta pluralitat li sembla positiva perquè el catolicisme guanya dinamisme en haver de competir, fet que el porta a condemnar la identificació entre Església i Estat.

Lorca és un observador apassionat on la fe es barreja amb la identitat i l’art. Potser la seva condició de dramaturg el feia especialment sensible a la litúrgia, entesa com la celebració de la mort i la resurrecció de Jesús, l’última gran tragèdia de l’Antiguitat.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1